Primer pla de ella cridant

Pol Gonzalez inaugura el proper dijous 13 de setembre Primer pla d’ella cridant, un dels projectes guanyadors de la última edició de Barcelona Producció coproduït per Hangar.

Pol González Novell (Barcelona, 1982) és director de fotografia i realitzador format a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Com a guionista i director de diversos curtmetratges de ficció, ha desenvolupat un estil visual precís i auster. Les seves històries se centren en la incomunicació i els conflictes latents en les relacions humanes. Paral·lelament, col·labora com a realitzador, director de fotografia i editor amb el centre de producció Hangar.org i amb altres creadors contemporanis. D’aquesta manera, el seu treball s’ha anat enriquint amb dinàmiques i processos d’ambdues disciplines que fan de la seva mirada un lloc d’expansió i aprenentatge constant.
El seu projecte Primer plano de ella gritando (Primer pla d’ella cridant) es basa en la realització d’un curtmetratge que explora la naturalesa de la imatge fílmica i l’autonomia pròpia d’un relat de ficció. El recurs vertebral en tota l’obra se centra en la recuperació d’instants del procés de construcció ficcional. Encara que el discurs d’aquesta obra és proper a la metanarrativa pròpia d’alguns mitjans artístics, Pol González és fidel a les nocions bàsiques del llenguatge del cinema com a punt de partida.
Un esdeveniment de la seva experiència professional tal vegada ens permet trobar eines de lectura o aproximació a aquest projecte. Pol González ens relata que durant el 2003, quan treballava a l’equip de J. M. Garnelo, una disputa entre l’actriu principal i el director del curtmetratge va provocar que ella abandonés el rodatge sense haver acabat l’escena clímax. El director va decidir retallar l’escena i editar-la amb els plans que ja tenia. Després d’un primer visionament, va considerar que al final de la seqüència li faltava un primer pla de l’actriu. Davant la impossibilitat de rodar-lo, va prendre la decisió d’introduir-hi un text sobre fons negre en el qual es llegia: PP de ella gritando. El muntatge es va presentar davant un grup reduït d’amics que van acceptar aquesta substitució de forma natural, com si es tractés d’alguna cosa provisional. No obstant això, en acabar la pel·lícula alguna cosa havia succeït sense que n’haguessin pres consciència.
La producció d’una pel·lícula és essencialment un procés pel qual portem una imatge mental a una realitat tangible. Des que s’escriu el guió fins que finalment es veu la pel·lícula, aquesta imatge es va construint amb cada decisió que s’ha pres –i es transforma en imatge real mitjançant cada pla rodat. Per exemple, col·loquem la càmera. L’actor està fora de pla esperant que li toqui entrar. El pla queda buit uns instants. La càmera comença a filmar i l’actor entra en el pla com a personatge. La imatge mental s’esvaeix i és substituïda per la imatge real. La pel·lícula cobra vida, ja no ens pertany.
Però què succeiria si ens detinguéssim abans? Si no entrés l’actor i solament tinguéssim el pla buit, la composició del qual suggereix la presència d’un personatge encara absent. L’objectiu de la càmera no aconseguiria engolir la imatge mental per complet i aquesta es trobaria en un punt d’equilibri entre la imaginació i la realitat, en un estat prediegètic.
Si entenem la diegesi com la construcció imaginària, l’espai i el temps ficcional en el qual opera la pel·lícula, l’univers assumit on té lloc la narració, els plans concebuts tal com hem esmentat anteriorment queden en l’aire. La no-aparició en escena de l’actor ofereix el context, però eludeix el que és concret i l’espectador es veu obligat a concretar la història –donant forma a un personatge absent. D’aquesta manera, el personatge, les seves accions, la manera de moure’s i les seves expressions han d’existir subjectivament en cada espectador i la narració davant la qual ens situem no correspon del tot a la imatge mental prefixada, ni tampoc no és encara la pel·lícula.
Si al capdavall aconseguim articular la narració a partir d’aquestes imatges prediegètiques, la ficció es construirà irremeiablement en un espai compartit entre la peça fílmica i la imaginació de l’espectador. D’aquesta manera, Primer plano de ella gritando es planteja com una conversa. Pol González comença el diàleg i, alhora, incita l’espectador a ser el seu interlocutor. Aquesta idea com a tal necessita llavors l’espectador per sustentar tot el relat. Tota la narració, construïda sobre imatges incompletes, permet a l’espectador apropiar-se d’una part de la història. El resultat final ja no és una pel·lícula sinó la idea d’una pel·lícula.
+info

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies