Això no és pròpiament ni un assaig ni una crítica o article sobre una acció de Sergi Botella.

Això no és pròpiament ni un assaig ni una crítica o article sobre una acció de Sergi Botella. Això serà segurament alguna cosa més propera a la narració d’un dia concret d’una persona que per diferents elements de convergència, va acabar escoltant una sessió audiovisual comentada i amplificada titulada “El Bolero de Rave, del Hardambient al Italotrash” a Nauestruch.
El passat divendres dia 5 d’Abril em trobava jo a Barcelona, acabant de llevar-me a una habitació que encara no és massa familiar per a mi. És un espai bastant gran que aquell dia encara es trobava molt buit i em va ser difícil descansar ja que durant la nit em va agafar tos varies vegades i em llevava a l’escoltar el Reverb de l’habitació. No sé si aquest tipus de reacció és més degut a una deformació professional, o realment el teu cos es sent estrany quan la reacció d’un so propi no li és familiar. Durant tot el matí vam estar netejant el pis al que hem entrat recentment… bé, igual això no és tant important. La qüestió és que vam acabar tard i molt cansats d’aquesta tasca. Vam baixar a menjar uns trossos de pizza com a les 15.30h a un lloc del Carrer Elisabeths i després cadascú de nosaltres es va dirigir a un lloc diferent.
Jo havia d’anar cap a l’Estruch, a Sabadell, ja que formo part d’un taller de Black Tulip que estem fent allà cada divendres, però de cop i volta vaig començar a no saber què fer ja que m’estaven sortint altres plans per aquell vespre. El “problema” estava en que aquella mateixa nit del divendres també s’inaugurava l’associació cultural d’uns amics, 44Perills, on s’anaven a fer diferents accions, entre elles, una de l’artista alemany Jan Mech, a qui tenia moltes ganes de conéixer i veure què feia. Així, podia anar al taller de Black Tulip i després a 44Perills, o quedar-me a l’Estruch i veure la performance de Sergi Botella… vaig pensar que ho decidiria segons com anés la tarda.
Finalment vaig arribar a Sabadell una mica tard… i no vaig poder veure l’acció que la meva col·lega Ana Paula Santana presentava com a final de la seva estada a l’Estruch. Em va saber greu, però havia tingut un dia molt esgotador i per més que vaig fer, no vaig arribar a temps. La seva acció consistia en transmetre un programa de ràdio des d’un armari de la sala d’exposicions amb els altaveus posats a l’exterior. Bé, anem al que anem… el taller de Black Tulip que sempre intriga i mai saps ben bé que passarà… doncs resumint molt vam llegir uns textos d’Allan Kaprow i Robert Filliou i després vam haver d’intentar invocar-los mitjançant la Ouija…TOTAL. Al nostre grup en concret no vam aconseguir invocar a cap d’aquests dos, però si que vam poder comunicar-nos amb alguns que deien ser artistes o performers. Els hi preguntàvem si volien que féssim algun tipus d’acció performàtica per a ells i un ens va demanar que balléssim una cançó techno de 1918 durant 8 minuts. Techo, paraula a la que després Sergi va recórrer en diferents ocasions durant la seva xerrada.
Després de “netejar” el taller 1 de Nauestruch ens vam dirigir en massa a escolar a Sergi Botella. La sala era bastant gran i estava molt freda. Segurament no s’estava preparat per a la temperatura que anava a fer aquell dia plujós…i després d’una sessió d’Ouija els cossos sempre queden més sensibles a tot. Sergi va arribar allà després de fer una visita guiada per la galeria SIS de Sabadell, on actualment té una exposició titulada “Hivern-Primavera” dins un cicle de quatre artistes comissariat per Marc Vives.

A mi m’havien dit que anava a ser una performance, però em va sorprendre positivament la forma en que Sergi abordava la seva acció. Una sessió que va desplaçar-se entre allò autobiogràfic, allò real i allò fictici, anant des de la música electrònica a la música de ball d’una manera històrica informal i de connexions personals. Durant una mica més de dues hores vam estar allà enganxats a les seves històries amb tocs de premsa rosa, uns tirats al terra amb coixins, altres asseguts al costat de dos altaveus P.A., als quals em vaig quedar amb ganes d’escoltar a més volum i durant més estona. Però el fet de no poder posar-los més fort i no deixar senceres les cançons que mostrava, era degut al temps, l’espai i el tipus “d’espectacle” que ens estava oferint. Com a espectadora, em vaig trobar en diferents ocasions pensant: i per a què m’explica que de petit estiuejava en aquest poble de València? necessito realment saber que s’amagava dels seus pares quan fumava? però després de cop i volta tot estava lligat.
Durant la xerrada va anar mostrant projectes anteriors, altres de passat recent i altres que està realitzant actualment com “Los Talentosos”. A través d’aquest camí s’anava veient reflectida l’evolució que Sergi ha anat experimentant en quant a la relació amb la imatge i el so fins els punt en que diu: “Moltes vegades a l’escoltar electrònica em venien al cap imatges, ara al veure imatges el meu cap intenta generar techno”.

Com veieu, al final em vaig quedar a l’Estruch i vaig anar a la performance del Sergi. Després ja era massa tard per anar a 44Perills i en realitat estava molt cansada… Vam acabar uns quants a l’EstruchBar prenent alguna cosa i després cadascú es va dispersar cap a casa seva. Em vaig quedar amb una molt bona sensació de com Sergi havia sabut entrellaçar aspectes tan personals de la seva vida amb altres tant històrics, donant a la xerrada/performance un toc equilibrat i personal.

laura llaneli

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies