Sobre estats d’eterna transició

L’altre dia estava esmorzant cereals amb la típica expressió de sobat profund impresa a la cara quan de sobte em vaig fer una pregunta d’aquestes que et formules en estats propers a la catatonia: “per què els cereals es diuen “cereals”?” És a dir, per què no es poden anomenar “guajinaski”?. Entenc que una opció pot ser que s’estaria profanant el nom d’algun déu hindú, però segueix sent igual de curiós. Després d’aquesta primera pregunta, els dubtes em van assolar com a un artista romàntic: vaig pujar al tren i em vaig dir “per què tren?” Per què una “t” una “r” una “e” i una “n” defineixen aquesta cosa mecànica que ens desplaça d’un costat a un altre? I després d’això, caminant pel carrer, em vaig preguntar “per què “paperera”?”, “per què “cotxe”?” i en menjar-me un fanal de tant pensar, em vaig preguntar “per què “fanal”?” i després “per què “servei d’urgències”?” Estava començant a entrar en un estat profundament paranoide, digne d’aquesta pel·li tan dolenta anomenada El número 23 en la qual Jim Carrey demostra que es mereix tots els Razzies del món (“per què “Razzies”?” Prou!). 

Però la culminació del meu deliri mental profund va arribar ahir a la nit, després de haver-me dutxat. M’estava assecant els cabells davant del mirall quan de sobte em vaig dir: “per què “home”?” Podeu comprendre que el que havia començat com un mer interrogant en l’esmorzar va assolir proporcions mastodòntiques i la foscor va caure sobre mi. Certament, estic exagerant, però sempre queda bé donar-li aquest to caòtic-còmic al que escrius. “Per què “home”?” … Resulta realment molt curiós comprovar com ens inventem paraules per definir coses i com aquestes paraules són inamovibles en el temps. Que passi això amb els cereals, doncs no té major conseqüència, però de vegades, obstinar-se a respectar el que dicten les paraules, i sobretot tractant-se dels gèneres, potser és un error. Fins i tot un greu error. I fins i tot, un error gravíssim. Perquè així es cau en el conformisme, d’aquí es passa a la intolerància i de la intolerància a la violència hi ha un pas. Sobre paraules, gèneres i dubtes he pogut parlar amb Diego, de Gender Hacker, que el passat 15 de març va impartir el taller Gender Hac-King a Hangar.

Una entrevista d’Adrián Pino

Què és Gender Hacker i què voleu aconseguir?

Gender Hacker sóc pròpiament jo. No som un col·lectiu, sinó que dins de l’activisme transfeminista i de les manifestacions artístiques d’aquest àmbit, establim col·laboracions amb alguns col·lectius, entre sí i, alhora, jo amb aquests col·lectius. El concepte “Gender Hacker” el vaig llegir en un llibre de Judith Halberstam en el qual parlava sobre un personatge que es deia Del La Grace Volcano, que es definia com un “pirata de gènere”, fins i tot un “gender fucker”, algú que fotia la percepció tradicional dels gèneres . El llibre plantejava la idea de deconstruir el binomi: no només hi ha homes i dones, sinó infinitat de combinacions i d’éssers intermedis que no encaixem en aquestes 2 categories. I Gender Hacker és bàsicament això: un estat d’eterna transició i negació del binarisme extrem pel qual el cos indecís ha de transitar d’una de les dues identitats permeses a l’altra i mai quedar al mig.

Diego

Fotografia de la web Gender Hacker

A la vostra web he llegit paraules com “trans”, “queer” o “postoporno”. Quina seria la singularitat d’aquests conceptes i què es reivindica amb cada un?

El terme “queer” sorgeix entre finals dels 80 i principis dels 90 dins el si del moviment gai i coincidint amb la propagació de la sida de manera brutal. Una sèrie de persones comencen a rebutjar les nomenclatures de gai o lesbiana normatives, és a dir, aquesta visió de l’homosexual que es normalitza per aconseguir drets; d’altra banda, part del col·lectiu està ometent el problema de la sida i no es vol involucrar. Fruit d’ambdues situacions, sorgeix de manera violenta aquest moviment queer, vinculat també al moviment punk. La paraula significa literalment “marica”; se l’apropien i converteixen l’insult en l’estímul per a aquest atac violent. Això els converteix en la minoria dins la minoria: allò rar, abjecte, les pràctiques sexuals sense nom, i també el sado, tot això és queer. Realment és un moviment molt potent: hi ha col·lectius a Berlín, on es relaciona amb els okupes, Londres, Nova York … En el context espanyol, el concepte es podria traduir com “transmaricabollo”; hi ha dos grups que comencen a introduir-que serien la Radical Gay a Madrid i LSD, Lesbianas sin Duda o Lesbianas sin Deseo.

Per la seva banda, “trans” és un concepte molt interessant, que personalment m’encanta, però que alhora genera conflictes importants. I és així perquè el prefix “trans-” significa moltes coses. Per exemple: “transfeminismo”; té a veure ja no només amb la lluita feminista, sinó també amb la lluita contra les convencions de gènere, contra el capitalisme, contra el racisme. I passa el mateix pel que fa a les persones trans; no totes són iguals i hi ha diferències en les percepcions, concepcions i relacions respecte els gèneres. Una persona “transgènere” és aquella que es troba en un territori intermedi, mentre que la persona transsexual porta la lluita al seu cos.

Finalment, “postporno” és un terme que va encunyar Annie Sprinkle. Ella era prostituta a Nova York i també actriu porno. En un moment del feminisme, Sprinkle reivindica que ens apropiem dels codis pornogràfics per dur a terme una reivindicació del cos, de la sexualitat, sense haver de tapar-nos o censurar-nos. De fet, una de les seves obres més conegudes és “Speculo” en què mostra l’interior de la seva vagina al públic assistent a la performance. Realment, Sprinkle és tot un referent en el postporno. El moviment té molta força a San Francisco, però Barcelona també té col·lectius potents. La majoria es van formar arran de la “Marató postporno” que va comissariar Beatriz Preciado al MACBA, l’any 2003. D’allà van sorgir grups, com ara  Quimera Rosa, compromesos amb la defensa de les altres sexualitats i els altres cossos, i amb capacitat de mobilització.

Quin paper ha jugat Hangar al postporno de Barcelona?

Doncs un paper molt important, de fet, al centre s’han realitzat diversos projectes vinculats amb el postporno. Gràcies a Hangar i la Mostra Marrana, Annie Sprinkle va visitar Barcelona el juliol de l’any passat, i a més de realitzar la seva famosa performance Silver Wedding to the Rocks, al Pati de les Dones del CCBB, va impartir diversos tallers a la sala polivalent. D’altra banda, també a Hangar es va dur a terme U.K.I, la continuació de la primera pel·lícula porno cyberpunk de la història, I.K.U, de la directora Shu Lea Cheang. Durant la seva estada a Hangar, ella li va fer la proposta a aquesta comunitat de postporno de la qual abans et parlava i ens vam sumar a la iniciativa. Va ser un projecte molt complet, perquè I.K.U no és només una pel·lícula, sinó també una performance i un videojoc.

Silver Wedding to the Rocks, amb Annie Sprinkle i Beth Stevens (Pati de les Dones del CCCB, Barcelona, 29/6/2011)

Fotografia de  Tea Guarascio

Pel que veig, l’art té un paper fonamental en el moviment…

Per descomptat, es recorre a estratègies artístiques com una forma de reivindicació.La utilització de la performance, el vídeo, el multimèdia, o d’una eina de xarxa social, parla molt d’aquest moviment hibridat. No sé realment si es pot dir que existeix un art queer o postporno, similar per exemple al que va suposar Fluxus en els anys 70 en la negació del mercat, les categories i la pròpia representació artística, però sí és cert que hi ha molts punts en comú: l’art vida, l’art experiència, l’art com a eina de l’activisme. Tot això ha persistit.

Suposo que una de les principals reivindicacions d’aquest art és liquidar les denominacions “home” i “dona”

Sí, encara que aconseguir-ho no és tan fàcil. El sistema binari està molt ben muntat, perquè es pot representar científicament i, per tant, si creus en la genètica i els genomes, difícilment et podran convèncer d’alguna cosa diferent. Encara que dins de la mateixa ciència hi ha casos, com l’hermafroditisme, que contradiuen el discurs mèdic. No obstant això, les categories heteronormatives segueixen operatives i els cossos que les posen en dubte s’han de modificar, fins i tot quan de vegades no s’han complert ni els 18 mesos de vida. Per això vaig muntar Gender Hacker, per acceptar que hi ha alternatives.

Not Guilty I, I authorize myself to be free

Fotografia de Diana Martin Lapeña

I què feu per demostrar-ho?

Doncs deconstruir, permanentment. Els cossos amb els que naixem són una cosa, però el rol que exercim a la vida no crec que només tingui a veure amb com neixes sinó amb com se t’educa. Per això, si estàs convençut que el gènere és una construcció, deconstrueix-lo i juga amb ell. Hi ha molta gent que no està ni en una casella ni en l’altra, i no sap on anar. Doncs aquí estem nosaltres.

¿Aquesta deconstrucció és una forma de coneixement?

Per descomptat. És una eina d’aprenentatge històric, d’anàlisi social. Al seu torn, el que estic fent és explicar la història de la representació: amb determinades activitats,es pot veure en quins moments i perquè s’han polaritzat més els gèneres. Sobretot en els últims 2 segles.

En aquest període de temps, ¿la deconstrucció ha estat més gran en la dona o en l’home?

Aquesta idea deconstructiva està molt vinculada a la sociologia i és, al seu torn, una eina molt feminista. En un determinat moment, el feminisme es va ocupar específicament de les dones, perquè era necessari analitzar què estava succeint i de quina manera es podien subvertir determinats contextos. Més tard, el feminisme va incloure ja no només a dones sinó a transdones, la qual cosa va ampliar el rang d’identitats i va obligar a treballar sobre noves qüestions de gènere. En canvi, la posició de privilegi dels homes ha fet que, moltes vegades, no es plantegin precisament per què són uns privilegiats i de quina manera estan oprimint ja no només a les dones sinó als propis homes i a la identitat d’aquests.

Performance U.K.I (Hangar, Barcelona, 24/5/2009)

Fotografia de Rocio Campaña

La deconstrucció que proposa Gender Hacker té molt de tecnològica: quan convergeixen allò electrònic, digital o mecànic amb allò genèric?

Doncs segurament quan sorgeix el cyborg. En aquest moment ja no som només ens humans sinó també tecnologia. I poc a poc, aquesta realitat ha anat creixent fins a un punt en el qual estem molt vinculats a la mecànica. Considero que aquesta nova relació ha modificat la psique i, ara mateix, ja no només pots subvertir la teva identitat a través del cos sinó també a través d’allò tecnològic. Fixa’t, si jo a Internet puc ser Paquito o Paquita, per què a la vida real, no puc ser-ho? Per què no puc transformar la vida real a través d’eines virtuals?

Suposo que aquesta és la pregunta que dóna peu al taller

Sí, de fet farem un croma King. Ens posarem una mena de roba verda, de manera que serem transparents i podrem projectar-nos imatges d’altres persones a sobre. I també disposem d’un vocoder, per transformar la veu. Com veus, la tecnologia ens permet ser el que vulguem.

I ja per acabar: quins són els teus plans a Gender Hacker de cara al futur?

Doncs diversos: seguir posant en dubte la representació de la sexualitat, seguir posant en dubte la qüestió de gènere, i emprar totes les eines que em passin pel cap per desemmascarar aquesta postura binària tan fixa. Vull crear un espai on la gent intermèdia se senti a gust i trobi una casa.

Andróginos

Fotografia de Támara Pinco

Mentre anava transcrivint aquesta entrevista, no he pogut reprimir la curiositat d’anar descobrint més sobre els diferents conceptes, persones i projectes que Diego anava esmentant: postporno, Annie Sprinkle, UKI, Shu Lea Cheang, Silver Wedding to the Rocks. Us recomano que busqueu també sobre tot això. La vostra vida donarà un gir de 360º, o si més no us deixarà en estat de shock durant unes hores. Aquestes imatges d’éssers amb identitat quíntuple que viuen sense cap tipus de rubor la complexitat de les seves personalitats han despertat en mi un nou dubte: fins a quin punt la tradició i la norma ens allunyen de la pluralitat del món? I pitjor encara: fins a quin punt ens allunyen de la nostra pròpia pluralitat? Ens llevem, esmorzem, agafem el tren, estudiem, mengem, anem a les pràctiques (això si ets becari), tornem a casa, sopem i a dormir. I en aquesta rutina contínua, acceptem tot tal i com és. Per sort, de vegades apareixen en la teva vida persones com en Diego que et sacsegen i t’obliguen a pensar més enllà; de debò ens hem de creure que havent-hi 6000 milions de persones al món, totes s’hagin de classificar entre 2 calaixos: homes o dones? Acceptem-m’ho: ni a Ikea fabriquen calaixos tan grans.

Per saber més sobre Gender Hacker: http://genderhacker.net/

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies