Sobre el valor d’allò invisible

Entrevista amb Lluís Nacenta, professor del Màster en Art Sonor a la Universitat de Barcelona

Què és Art? Aquesta mateixa pregunta em formulava Oscar Martín, de Minipimer, durant l’entrevista que vaig mantenir amb els membres del laboratori experimental la passada setmana. I com vaig dir aleshores, aquesta serà sempre una eterna qüestió, tan difícil de concretar com altres preguntes transcendentals que han acompanyat l’home des del seu origen. En el cas d’aquest interrogant, la seva particularitat resideix en el fet que porta implícita una segona pregunta que posa sobre la taula un debat d’aquests que poden durar hores (i segles): què és Art i què no ho és? Tots estem d’acord que la pintura, l’escultura o l’arquitectura són disciplines artístiques (encara que amb determinades obres, de vegades costi de creure), perquè així ha estat establert i, potser més evident, perquè podem veure-ho amb els nostres ulls. Matèria física i mirada. Aquesta relació indissoluble és la que ens fa creure en alguna cosa. Allò invisible desperta masses dubtes. Així que, o ens convencen molt bé i ho convertim en eix de les nostres vides (diga-li religió), o ho obviem i seguim lligats a l’imperi dels ulls. Potser per això hem oblidat la importància del so. Potser per això ens costa entendre’l. Potser per això a la UB s’imparteix un Màster que reivindica el so com a matèria. I també com a Art.

En aquesta ocasió, tinc l’oportunitat de parlar amb en Lluís Nacenta musicòleg, crític musical i comissari independent, i un dels responsables que a Barcelona s’hagi donat la passa per reconèixer en el so una història, uns valors i una estètica.

Una entrevista d’Adrián Pino

La primera pregunta és obligada: per què es pot considerar Art el so?

Les coses que acabem considerant Art, provenen d’una tradició llarga en la que s’ha establert un llenguatge que entenem com artístic en aquell mitjà. En el cas del so, crec que cal veure-ho des d’una altra perspectiva: és una matèria amb la qual treballen moltes altres Arts, com la poesia, el teatre o la música.

El Màster està dirigit a llicenciats i professionals de l’àmbit de les arts plàstiques i l’arquitectura, entre d’altres. Quina relació pot tenir el so amb aquestes disciplines?

L’art sonor aspira a abastar aquelles disciplines que es van desenvolupar en el passat segle, però que se surten de la ortodòxia de la tradició literària o la tradició musical, per relacionar-se amb la imatge, l’espai o la forma. Això, lluny de ser un fet esotèric és un fet històric concret: després de les avantguardes històriques, els artistes plàstics comencen a treballar amb el so, i troben en aquest un nou mitjà d’expressió; respecte a l’arquitectura, és més recent, però resulta inevitable no reconèixer que tant en la concepció de l’espai com en el propi paisatge, la dimensió sonora és un factor d’estudi crucial.

Però tot i aquests fet històrics, per quins motius el so no ha rebut el reconeixement artístic que sí posseeixen altres disciplines?

El desplaçament que comentava abans des les arts sonores cap a la resta d’arts és relativament nou si ho comparem amb tradicions mil·lenàries com les de la pintura i l’escultura.  D’altra banda, l’enorme treball que s’ha elaborat en el terreny de la música ha deixat relegades les pràctiques específicament sonores; aquestes van ser acollides en el seu moment per la pintura o l’arquitectura, però des d’una perspectiva marginal. I no deixa de resultar curiós aquest tractament d’inferioritat, perquè, de fet, si  mires les produccions actuals d’art contemporani, veuràs que el so intervé en moltes: performances, vídeos, instal·lacions, etc.

Parlem precisament d’aquestes produccions: n’hi ha cap que sigui una referència en el terreny de l’art sonor?

Ara em ve al cap una instal·lació d’Allora y Calzadilla: es tractava d’un espai completament buit, potser amb la única particularitat que el sostre era un pèl baix. Tot d’una, començaves a escoltar un so damunt del teu cap i, finalment, t’adonaves que es tractava d’un ballarí fent una dansa al pis superior. Ho vaig trobar meravellós, sobretot perquè era una instal·lació que, tot i fer servir una performance, apel·lava clarament a la dimensió sonora. Els mateixos Allora y Calzadilla van presentar a la Biennal de Venècia un caixer automàtic connectat als tubs d’un orgue; tu senzillament treies diners i l’operació computacional que feia la màquina es traduïa en una senyal d’àudio que partia del codi escrit. Destacaria aquests dos projectes en el terreny de la instal·lació; si parlem de l’àmbit musical, potser ressaltaria la proposta electrònica d’un artista d’aquí casa, Roc Jiménez de Cisneros. Totes aquestes produccions són relativament noves, després n’hi ha d’altres que ja formen part de la història de l’art sonor:  un referent clau seria I am setting in a room, de l’Alvin Lucier, que està a mig camí entre la poesia sonora i la música experimental. O la peça 4′ 33”, de John Cage, que ha acabat sent un lloc comú per la seva enorme celebritat.

Veig que el so ha inspirat a més d’un… realment influeix molt en la nostra percepció de la realitat? 

Totalment. Pensa per exemple, en el cinema. El gènere de terror, tal com es practica, sense la banda sonora no seria el mateix. El so és un dels estímuls que més capacitat té de trasbalsar-nos i posar-nos en alerta. I també de pertorbar-nos, fins el punt que certs sons et poden fer vomitar. A més, té una relació amb la memòria comparable a l’olfacte; una de les explicacions que es dóna, tot i que jo me la crec gaire, és que el so no passa tant per unes estructures mentals. Els estímuls visuals, per exemple, estan organitzats geomètricament, mentre que el so és més difícil que s’adapti a pautes tan reglades. Connecta més amb les entranyes i això li confereix una gran potència expressiva i evocadora.

El so ens activa? 

És una font d’energia, tan si l’escoltes conscientment com si no. El filòsof Santiago López Petit, per exemple, es posa música de jazz a un volum molt alt, i realment no l’està escoltant, però és un estímul que ell necessita per una activitat intel·lectual.

Bé, després d’aquesta aproximació al so, passem a parlar del Màster Sonor… d’on sorgeix la iniciativa de crear-lo?

La idea la va tenir en Josep Cerdà, que és el director dels estudis. Val a dir, però, que aquesta necessitat de crear el Màster es deixava notar dins l’ambient professional  i tota la gent que treballa amb art sonor reclamava uns estudis reglats des de feia temps. S’estaven fent coses a la Universitat de Cuenca, al País Basc, a Barcelona, a  Madrid, però eren petits reductes dins dels estudis de Belles Arts. I en Josep Cerdà va aprofitar aquest interès general i va tirar-ho endavant.

El factor diferencial d’aquest Màster és el desenvolupament de projectes personals: de quina forma es gestionen les propostes?

Una cosa que ens obsessionava des del primer moment, és que unes pràctiques que s’han donat d’una forma molt viva, quedessin reglades. Per dir-ho clar: no ens volíem convertir en un Conservatori on ensenyar als alumnes a reproduir models preexistents. Al contrari, ens interessava establir una plataforma per a que l’estudiant pogués desenvolupar la seva tasca creativa en diàleg amb nosaltres, però sense la nostra direcció constant. Per això resulta tan important la participació dels alumnes per dinamitzar la vida acadèmica, tot i que en paral·lel, evidentment, s’imparteixen uns continguts teòrics.

Es pretén que els projectes desenvolupats tinguin alguna mena de  repercussió?

Nosaltres estem molt interessats en el fet que els alumnes surtin a la palestra, perquè tot i que dins l’espai acadèmic els hi podem oferir la possibilitat d’exposar la seva obra, al final resulta massa fictici. Per això, volíem que es desplacessin fins a la comunitat artística amb els seus projectes i que allà aquests tinguessin l’oportunitat de seguir evolucionant. La prova més evident és l’esdeveniment del passat divendres 10 de febrer a Hangar; aquesta trobada ha permès donar visibilitat a la feina feta i rebre feedback. Et puc assegurar que gràcies a aquesta trobada totes les propostes han experimentat canvis substancials, perquè els alumnes han pogut veure què serveix, què poden explotar més i en què s’han equivocat.

Aquest model educatiu és també pioner?

Bé, de fet és un model propi dels estudis de Belles Arts, que són molt particulars. En la majoria de facultats, siguin de Literatura, Filosofia o Filologia, el que s’ensenya és la Història, però no hi ha una facultat d’Escriptura, per exemple. En canvi, els estudis de Belles Arts, han quedat establerts com un lloc de creació. Nosaltres ens aprofitem d’aquesta lògica.

Una lògica que es resum amb el concepte “pensament en xarxa”: seria convenient extrapolar-lo a d’altres estudis universitaris?

Penso que sí, perquè és una bona forma de dissoldre certes estructures jeràrquiques, organitzades per estrats i tot sovint obsoletes, apostant per una xarxa de connexió de nodes. A nivell de coneixement, és necessària també aquesta evolució. Es tracta d’un model manllevat d’Internet, de la seva visió horitzontal, en què els agents estan a un mateix rang. I és cert que a l’aula jo no deixo de ser el professor i ells els alumnes, però hi ha un marge d’interacció ampli.

Parlant dels alumnes: a què es poden dedicar un cop conclouen els seus estudis?

La idea és que desenvolupin una activitat creativa. La majoria dels que han vingut, el que fan és continuar un projecte que ja feien abans. Nosaltres intentem enriquir-lo i donar-hi més possibilitats. També tenim algun estudiant que mai havia exposat res i ara té aquesta oportunitat. Ara bé, un cop conclosos els estudis, el mercat de l’Art està com està, però d’això, crec que tot en som conscients.


Doncs sí, malauradament… però una proposta com la vostra pot ser una molt bona sortida. Fins ara, quin tipus de projectes s’han desenvolupat? 

Majoritàriament projectes de col·laboració, tot i que també és cert que portem 4 mesos de màster, de manera que la majoria de coses que presentem, en molts casos, han començat a desenvolupar-se abans i amb l’ajuda de persones externes als estudis. No obstant, ja s’han posat en marxa projectes que neixen estrictament en l’entorn acadèmic i que esperem que en el període d’1 any, 1 any i mig estiguin plenament resolts.

En aquest procés qui us recolza? 

Bàsicament 3 institucions: la universitat de Barcelona, l’Arts Santa Mònica i Hangar. Són implicacions bastant considerables, diferents però amb papers complementaris. La UB ens ha permès existir proporcionant-nos espais i recursos. Per la seva banda, Arts Santa Mònica i Hangar sobretot ens donen confiança, perquè cedeixen les seves instal·lacions per mostrar el treball fet a l’aula.

I quins professors passen per aquestes aules?

La Carmen Pardo, filosofa i psicòloga, i jo ens dediquem sobretot a la tasca de pensament crític i de coneixement de la Història de l’Art sonor. En el cas del José Manuel Berenguer, ell és compositor, però d’un tipus de música que implica un coneixement del so i de les eines molt detallat i molt profund. En Josep Cerdà es dedica principalment a la instal·lació sonora i la seva docència se centra en la història i les tècniques d’aquelles formes d’escultura i d’instal·lació en les que el so és un eina fonamental. Finalment, en Francesc Daumal és arquitecte i treballa sobre les condicions acústiques de l‘espai i dels materials. Com veus, ens hem reunit un seguit de persones amb trajectòries diferentes que posen a prova allò que ja han experimentat en el terreny sonor.

Filòsofs, musicòlegs, arquitectes.. el so es relaciona una mica amb tot, no?

De fet sí, i el Màster neix amb aquesta ambició de posar el so al centre. Generalment en els estudis d’Arts plàstiques, el so pot ser una cosa curiosa, però no deixa d’estar en un segon nivell. A més, resulta interessant comprovar com en moltes instal·lacions sonores, la cura que es té respecte el so no és suficient, perquè no s’empren les eines adequades ni es tenen els coneixement apropiats. I es poden donar casos tan flagrants com que l’artista vulgui que s’escolti un so i no sigui així. El so no deixa de ser una qüestió estètica i cal tenir-lo molt present.

I finalment, a títol personal, què esperes d’aquest Màster?

Doncs espero molt: cada dia, tinc davant meu  un seguit d’artistes que han fet un gran esforç econòmic i personal, i això demana de mi una gran exigència.  D’altra banda, he de dir que no només ells en són els beneficiats, sinó que jo cada setmana estic en un camp de proves: tot allò que he escrit, he pensat, he llegit es pot posar en dubte i això m’estimula a seguir buscant. I m’agradaria continuar per aquest camí, posant-me en contacte amb noves vies de creació.

Aquesta conversa és d’aquelles que quan l’entrevistat s’acomiada de tu, sents de debò que has après alguna cosa. En el meu cas, us puc assegurar que porto més d’1 hora amb la orelles en estat d’alta sensibilitat, intentant valorar l’efecte que produeix en mi cada petit so. I resulta graciós que hagi hagut d’esperar 22 anys perquè algú em descobreixi que, efectivament, el so és una matèria d’una riquesa sorprenent, capaç d’evocar els mateixos sentiments que una pintura a l’oli o una escultura de marbre. En el fons, la matèria, sigui física o invisible, està a disposició dels homes perquè aquests la modelin sota el dictat dels seus desitjos, els seus somnis, les seves ambicions i les seves frustracions. Com m’ha fet veure en Lluís Nacenta, només hem de mirar una mica més enllà i desentranyar les infinites capes de significat de qualsevol obra d’art que se’ns posi al davant: la seva forma, el seu color, el seu contingut, la seva relació amb l’espai i, a partir d’ara també, el seu so. Aquest so que pot ser la nota que la doti d’ànima.

* Les imatges que il·lustren aquesta entrevista pertanyen a la presentació de projectes del Màster d’Art Sonor a Hangar, el passat divendres 10 de febrer

+ info: http://www.ub.edu/masterartsonor/

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies