Sobre lliçons modulars

Segur que molts de vosaltres quan éreu petits (o no tant) us vau posar en mode musical enmig d’un àpat: tenir una cullera a la mà i una copa a prop era massa temptador per a un nen. Començaves per la copa i acabaves colpejant la calba al teu avi per compondre una melodia a la que haguessis pogut sumar aquell preciós gerro de ceràmica xinesa si no hagués estat perquè enmig de la partitura va aparèixer la mare i et va marcar un silenci amb els ulls. Sé que si hagués acabat aquella gran obra mestra de la música contemporània ara mateix estaria al Mercat de les Flors donant-li a la calba al meu estimat avi i sorprenent a centenars de persones. Lamentablement, no és així. Us explico això perquè he tingut l’oportunitat de parlar amb uns tipus que suposo que van viure una experiència similar a la meva, però que en comptes de recórrer a la vaixella (i la calvície del seu avi) van utilitzar el televisor, l’ordinador i aquest aparell estrany en el qual poses els peus i et fa un massatge a base de bombolletes (la Tienda en Casa, quan mal has fet). Doncs bé, amb tot això, Diego i Alejandro, responsables de Befaco, et munten una orquestra que ni la Filharmònica de Viena. Es tracta d’una associació que té com a objectiu donar suport als músics electrònics i artistes sonors que senten la necessitat de fabricar les seves eines. És a dir, éssers als que mai has de deixar tot sols a la secció d’informàtica de Media Markt, sobretot si veus que porten un tornavís a la mà. Bromes a part, això va ser el que em van explicar.

Una entrevista d’Adrián Pino

Befaco ¿un hobby o una feina?

Diego: És un treball, però també una gran obsessió.

Alejandro: Una cosa que realment ens agrada fer, però que a més és el nostre mitjà de vida. Aquesta és l’avantatge i el desavantatge. Avantatge perquè ho gaudeixes i desavantatge perquè el gaudeixes tant que de vegades passen 15 hores i no t’has assabentat. I mentre la gent està de festa, tu has de preparar el teu taller. I està molt bé, no ens queixarem, però de vegades sortir una estona, també s’agraeix.

I en aquestes infinites hores, amb quins elements us enfronteu per construir els vostres instruments?

Diego: Alumini, plàstic, amb qualsevol aparell electrònic que no sigui realment molt especial. És veritat que de vegades hi ha qui vol donar-li un acabat més detallista, amb fusta, per exemple, però això ja depèn de cadascú i del seu grau de perfeccionisme.

Alejandro: Nosaltres posem el suport electrònic i la qüestió funcional. Comprem peces amb què s’elaboren els dispositius, i després la qüestió estètica depèn del creador.

Parlem una mica més d’aquests instruments: quines particularitats tenen respecte als tradicionals?

Diego: Bé, de fet hi ha qui considera que el que fem nosaltres ja seria tradicional. Construïm sintes basats en sintes clàssics. Aquests tenen entre 40 anys i 50 anys, i amb aquest temps de vida ja es poden anomenar tradicionals. En canvi, a la música en general hi ha determinats instruments que tenen més d’un segle i encara no es consideren clàssics o estan en aquest procés, com el saxofon. La diferència, per tant, seria una qüestió de generació. La generació electrònica i el seu ús d’un tipus de tecnologia basada en materials diferents de la fusta i la seva aplicació acústica.

Al web parleu d’aquests instruments com andròmines sorolloses. El soroll és música?

Alejandro: Això depèn del punt de vista de cadascú. La música és una seqüència de sons ordenats segons regles. Llavors, si tu ordenes aquests sons dins de les regles, això és música.

Diego: Quan es parla del soroll, es parla de la part del so que és residual. Això el converteix en una cosa indesitjable per definició. Però aquesta és una mentalitat obsoleta, ja fa anys que la gent de la música concreta i la música electrònica van començar a considerar el soroll com una cosa disfrutable. Hi va haver gent que va escriure partitures per soroll, altres que ordenaven els sorolls del dia a dia per crear músiques i, poc a poc, van anar creant aquest discurs per revitalitzar el soroll que nosaltres ja hem assumit amb total normalitat. Per això, en crear els instruments electrònics, no volem que només produeixin música, sinó so i això inclou també el soroll.

Alejandro: Encara que el soroll no ha de ser només electrònic, és a dir, pots fer soroll amb qualsevol objecte i incloure’l dins de la teva música, sigui tonal o no tonal.

En quins àmbits es poden aplicar aquests instruments?

Diego: Doncs des de contextos més intel·lectualoides, d’Art sonor i un perfil més conceptual, fins a gent que toca el piano, passant per una banda de rock que usa algun com a baix. Encara que com a eina de so, tenen aplicacions més enllà del que és estrictament musical: es poden crear efectes per reforçar el dramatisme d’una escena d’un dibuix animat, i aquí no hi ha intenció musical però sí sonora. De fet, aquests sintes es van usar per exemple en les pel·lícules de ciència ficció dels anys 70.

Parlant del passat, hi ha antecedents de projectes com Befaco?

Diego: Doncs depèn de la part del projecte Befaco que consideris, perquè hi ha diverses. Webs de sintes “fes-ho tu mateix” hi ha diverses, des de fa força temps i últimament hi ha hagut una explosió considerable. Internet ha propiciat un accés a la informació increïble, i el món del “fes-ho tu mateix” ha experimentat un creixement imparable. Abans els frikis que muntaven les seves andròmines estaven sols a casa, però ara es poden ajuntar i segueixen creixent. Posen aquesta informació a disposició dels usuaris, de manera que actualment et pots fer qualsevol cosa a la meitat de preu.

D’altra banda, tot el tema dels sintes sorgeix a partir dels 60, i cap a finals dels 70 ja hi ha marques que es dediquen a fabricar kits i a vendre’ls perquè tu mateix els construeixis. Aquest segon objectiu, per tant, també té la seva trajectòria. Ara bé: si sumem altres característiques pròpies de Befaco com el fet que sigui programari lliure, que es facin tallers, que els continguts es facin en espanyol, doncs aleshores no hi ha molts antecedents, per no dir cap.

Per tant Befaco és un cas pioner?

Diego: Segurament. En el món dels sintes, tota la informació que s’intercanvia, està en anglès. Nosaltres vam voler fer el web en castellà, igual que el fòrum, ja que els 2 més importants al món són també en anglès.

Alejandro: A més, és molt estrany trobar un taller per construir el teu propi modular, això no es dóna enlloc, almenys que nosaltres sapiguem. I la prova és que ens ha contactat un noi de Chicago. És cert que hi haurà persones que potser organitzin algun cada 3 o 4 mesos, però nosaltres hem de fer-lo cada mes perquè sinó no vivim. Ja fa gairebé 3 anys que estem fent aquest taller de manera ininterrompuda. Si afluixem, tot cau.

Diego: Per sort, la gent respon. Construir un sinte modular és la il·lusió de molts, perquè han estat provant amb un circuit bending o trastejant amb petits aparells i el fet de construir el seu sinte, és com una cosa que han de fer algun dia. Però fer-ho sol és complicat, i Befaco té l’exclusivitat de ser un lloc on trobar algú que t’ajuda. Assumir aquesta funció es dóna rares vegades perquè és cert que és un mal negoci, mai treuràs un gran benefici. Es requereix molt esforç i nosaltres per cobrir despeses hem de impartir-lo aquí, però també a Madrid. Realment el taller de sinte modular és una feina suïcida, però com diu Alejandro, el necessitem.

Crec que molta gent està ansiosa per saber-ho (m’incloc): ¡¿què és un sinte modular?!

Diego: El sinte modular és una mica més hardcore, és per a algú que es vol complicar la vida moltíssim i fer un instrument musical complex. Amb un instrument d’aquest tipus pots imitar el so de qualsevol cosa, crear sons nous i, fins i tot, pots fer que parli, però és molt complex i a nivell pràctic requereix moltes hores. Construir un sinte implica entendre infinitat de relacions electròniques.

Alejandro: El sinte modular mola, però de vegades és com molt elitista, és el més gran de tots els sintes. I de vegades una andròmina de percussió més petita també està bé.

És a dir, que millor començo per aquestes no?

Diego: Agafant la informació que està en línia, una persona que no tingui accés als nostres tallers, directament així sense més un dia a la tarda, no aconseguirà fer-ho, sobretot si no sap ni soldar. En el cas de les persones que venen al taller, també hi ha moltes que no saben de res, però aquí nosaltres sí que els donem ja el kit, el mapa on aniran totes les peces posades, amb totes les eines necessàries, i ho aconsegueixen. Per tant, una cosa és que tinguis algú al costat ajudant-te i guiant-te, i l’altra  és que ho facis a casa tu sol. Encara que bé, també és cert que al fòrum anem responent a tots els dubtes que puguin sorgir.

Quin tipus de gent us segueix?

Diego: Doncs músics que voler provar l’electrònica i electrònics que volen provar la música

Alejandro: I també jardiners!

Diego: Bé, ha estat un cas excepcional perquè han coincidit 2 en un taller

Alejandro: Però segueixo pensant que alguna cosa electrònica ha de tenir la jardineria…

Qüestions de jardí a part, per què defenseu el copyleft?

Diego: Doncs perquè si altres no haguessin compartit, nosaltres no seríem aquí. En el context actual, a més, té molta lògica: si tu aprens tot d’Internet, i al final fas alguna cosa teva i t’ho guardes, resulta una mica absurd. Però hi ha gent que ho fa: copien alguna cosa que fa molts anys que està feta, i li posen copyright.

Alejandro: És cert que hi ha situacions en què el copyright, i les patents sí que tenen validesa i sí es pot aplicar aquesta lògica, potser perquè és l’única manera de recuperar la inversió. Però en el nostre cas, seria una gran contradicció.

Així doncs, ¿amb quin tipus d’activitats aconseguiu beneficis?

Diego: Doncs les nostres principals activitats són el taller, juntament amb la web, i el tema fòrum, però a més arreglem màquines clàssiques, instruments vintage, i finalment rebem encàrrecs, generalment d’artistes, ja que no solem tenir treballs purament industrials.

Suposo que el fet de poder comptar amb les instal·lacions d’Hangar, ha estat de gran ajuda per al vostre projecte

Diego: Sens dubte, el seu suport és bàsic. Aquí ja fèiem tallers abans de dir-nos Befaco. Jo, de fet, vaig començar en l’electrònica a Hangar, després vaig conèixer a l’Alejandro, ens vam agrupar i vam fer un sinte modular amb una subvenció d’Hangar. Ara mateix, a més del taller, comptem amb les seves instal.lacions per seguir treballant en els nostres projectes.

I en quins projectes esteu treballant ara mateix?

Diego: Doncs parts del sintetitzador, del qual també cal fer noves versions, tenim un parell de màquines per reparar i estem desenvolupant un petit sinte autònom que eviti tota la feina del modular. Construir un sinte modular, com ja hem comentat, implica moltes hores i volem fer-ne un més senzill, que en 1 o 2 tardes de treball ja aconsegueixi fer so.

I per acabar ¿algun gran repte a la vista?

Diego: Befaco és un projecte modular, de manera que el nostre repte és el següent mòdul. Tota la nostra vida es modulariza i vas per mòduls. No pensis en la gran cosa; hi és i ja arribarà.

Alejandro: I què és la gran cosa? El minisensor no és una gran cosa si ho compares amb el modular, però és una part d’un procés i es tracta d’això, de donar petits passets i ser eficient.

La vida concebuda com una seqüència de petits mòduls que et van apropant a quelcom més gran. La veritat que mai hagués imaginat que dos aficionats de l’electrònica em donessin una lliçó de vida tan memorable. Encara que bé, he de dir que, des que estic a Hangar, la meva relació amb l’electrònica està millorant considerablement: Minipimer, Dorkbot, i ara Befaco. Tots ells m’han ensenyat que la part mínima de vegades és la que té el poder més gran, perquè en ella hi estan dipositats no només un determinat número de cables que permeten una determinada dinàmica en el conjunt, sinó un esforç, una il·lusió i un compromís , que sumat a la resta d’esforços, il·lusions i compromisos construeixen aquesta cosa gran que no és més que el producte de les seqüències mínimes. ¿Producte de les seqüències mínimes? Això de l’electrònica m’està arribant ben endins. Demà, en lloc del tupper, em prepararé els mòduls de nutrició intestinal. ¡Mola!

Per  saber més de Befaco: http://befaco.org/

Totes les imatges que il·lustren aquesta entrevista pertanyen al taller que Befaco imparteix a Hangar

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies