Sobre un becari d’Hangar

Un text d’Adrián Pino

Fa justament tres mesos acabava d’arribar a aquest lloc anomenat Hangar, un lloc que ja coneixia perquè havia fet diverses sessions de fotos amb el meu grup (última promoció: Nakadaska), però en el qual entrava amb una altra condició: la de becari. Becari. Aquesta paraula que sembla estigmatitzada només pronunciar-la, denominació de tots aquells éssers dedicats a fer fotocòpies, portar cafès i rebre crits. Això diu almenys la llegenda negra del becari. Hi ha molts que han mort i no han viscut per explicar-ho. Podreu trobar-los com a zombis parlant amb fotocopiadores, les úniques que han aconseguit entendre’ls. Afortunadament, no és aquest el meu cas. No sé si per alguna conjunció dels astres o senzillament perquè això de portar ulleres desperta en qui et mira un esperit maternal supraterrè, a mi m’han tractat excel·lentment bé. En aquests instants, sóc molt conscient que l’adjectiu “pilota” està en la consciència de tots i cada un dels que estiguin llegint això, però recordeu una cosa: no he cobrat res! Amb la qual cosa, d’això s’ha de deduir que si m’he decidit a escriure aquest últim post és perquè de debò sé que tot el que dic ho sento.

I el primer que sento és que aquí he après. I he après diverses coses. El primer de tot: si vens a Hangar a l’hivern, ¡Porta una jaqueta per l’amor de Crist!, Perquè pega un fred considerable. Per sort, les persones que aquí treballen et donen el seu afecte i la seva escalfor … Val, estic sobrepassant el límit d’allò cursi, tampoc cal convertir aquest text en una novel·la d’aquestes romàntiques que es venen per fascicles a 2 euros. El que de debò he après és que si a la vida tens un projecte i creus en ell, lluita per això. I tu, que m’estàs llegint, diràs: i això no ho sabies abans, noi? Doncs sí, és una cosa que et diuen a catequesi, però no ha estat fins arribar a Hangar que m’he adonat que veritablement hi ha persones que han fet d’aquesta cita la seva meta vital: Minipimer, Befaco, Dorkbot, Genderhacker … Tots ells han cregut en una idea, han muntat un dispositiu per explotar-la i, encara que de vegades la cosa se’ls hagi complicat i els hagin retallat per tot arreu, no s’han detingut, al contrari, han posat més esforç encara. A més, d’aquesta lliçó de vida, a ells els he d’agrair també una lliçó de lèxic: me’n vaig d’aquest centre amb noves paraules en el meu vocabulari que és molt possible que no torni a utilitzar en la meva vida, encara que sempre queda més cool que en comptes de dir que t’agrada compartir, ets open source.

Coolismes a part, una cosa que m’ha sorprès d’aquest lloc anomenat Hangar és la seva profunda humanitat. Quan vaig arribar aquí vaig pensar que em trobaria amb sergents de la milícia lituana proveïts de fuets amb els quals m’obligarien a tecletejar infinitament a l’ordinador fins que els dits em sagnessin. Però no. He trobat un grup de persones totalment normals, que s’expliquen les peripècies del cap de setmana, es riuen amb acudits dolents i no poden resistir la temptació de picar alguna cosa entre hores. He de confessar en aquest instant que temia menjar-me una poma per si m’expulsaven immediatament, però finalment m’he pogut menjar la poma en qüestió, també peres i, fins i tot un dia, atenció becaris del món envejeu-me tots, UN DIA EM VAN OFERIR CRISPETES! Òbviament, sé que potser no us ho creieu, però vaig guardar una crispeta a casa com a prova que allò no va ser un miratge. Suposo que aquesta història de les crispetes us ha fet entendre que el que aquí he viscut contrariu totalment la llegenda negra del becari. Diguem que jo he viscut una llegenda blanca, blanca com les parets d’Hangar que han estat l’aixopluc dels meus somnis …. Ja torno a ser carrincló! Perdó. El que volia dir és que en aquesta casa (perquè així m’ho han fet sentir) he pogut veure el que més agrada: Art. Art de diferents formes, Art amb el nom de diferents persones. Tots ells entestats a demostrar que existeix una forma diferent de veure el món.

Potser aquest sigui el millor aprenentatge que m’ha donat Hangar: que el món es pot veure d’una altra manera. Que experimentar amb el món és una cosa divertida i et permet descobrir coses noves. Sobre l’entorn, sobre els que t’envolten. Sobre tu mateix. I l’últim que Hangar m’ha ensenyat és que sé que un dia m’agradaria tenir això. Un lloc on veure el món des d’una altra perspectiva. Envoltat de persones que em facin sentir que formo part de les seves vides. Que no sóc només un becari. I després d’aquest apunt final lacrimògen en què definitivament he fet explotar l’emocionómetro, arriba la ronda d’agraïments:

– a Tere Badia, per deixar-me una grapadora amb la qual vaig segellar un important document i per signar el conveni que em va permetre arribar aquí i escriure tot el que he escrit,

– a Sergi Botella, per tenir la capacitat de demostrar-me que capturar una cinta de vídeo no és un repte només reservat a Jassó i els Argonautes i perquè hem compartit espai i hores moltes tardes,

– a Rocío Campaña, per saludar-me i acomiadar-se de mi cada dia amb el mateix entusiasme i per reservar-me sala on vaig poder actuar amb el meu grup durant les Sessions Polivalents,

–  a Clara Piazuelo, per donar-me un parell de petons després de diversos dies sense veure’ns i per donar-me consells per millorar les meves entrevistes,

– a Joana Cervià, per preguntar-me si el meu nom acabava o no en “n” i per donar-me un tros de xocolata 80% cacau,

– a Álex Posada, per fer que la robòtica em sembli alguna cosa fascinant i perquè quan ara veig un Dork tingui ganes de fer-li una entrevista,

– a Núria Marquès, per demanar-me que agafés les trucades en la seva absència i permetre que així complís un dels meus somnis: dir allò de “Hangar, bona tarda, ¿digui’m?”,

– a Glòria Martí, perquè encara que només ens hem vist 1 dia s’ha interessat per saber el que feia i m’ha animat a seguir fent-ho,

– a Miguel Ángel de Heras, perquè quan estava sumit en la foscor del nou laboratori va encendre la llum i li va estalviar a la meva mare uns diners en noves ulleres,

– a Laila Agzaou, per somriure tot i preguntar-li 45 vegades on estava la Marta quan la Marta no hi era, i, finalmente, espero que m’ho permeteu tots,

– a Marta Gracia, perquè (aviso que em vaig a passar tots els pobles de la península i el continent): és la millor tutora de pràctiques que un becari es pugui imaginar! Va ser ella qui em va donar les crispetes, i això, no s’oblida mai. Com tampoc s’oblida que una persona t’escolti i et resolgui dubtes, confiï en tu per acabar un projecte que estava pendent, s’interessi per saber més sobre el que fas a la teva vida.

Gràcies també als responsables dels projectes residents, als artistes que van organitzar els Sessions Polivalents, a totes i cadascuna de les persones que en algun moment al llarg d’aquests 3 mesos s’han interessat pel noi de les ulleres que escrivia en el bloc d’Hangar. A aquest noi li queden 3 telediaris en aquesta casa. Afortunadament, i a diferència del que veus si poses el 3/24, aquí tots els informatius han tingut notícies bones.

Espero que ens puguem tornar a veure. Fins aleshores: gràcies.

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies