Sobre unes minipimer experimentals

Seqüència dels fets: el becari d’Hangar, o sigui jo, roman davant del seu ordinador tecletejant sense descans. Tot d’una, una porta situada a pocs metres de distància s’obre, i el becari observa un home barbut amb una mena de tetrabrik al cap, que va d’una banda a un altre de la sala parlotejant una cosa que no arriba a comprendre. Disposa Hangar d’una “chirigota” exprimental? Ansiós per saber la resposta, el becari consulta a un dels seus companys i el misteri queda resolt: un laboratori experimental de vídeo per Internet en temps real amb tocs de surrealisme tecnològic. Òbviament, en aquest instant, el meu minijo retro avantgarde es desperta amb unes enormes ganes de conèixer als responsables de tal invenció.

Minipimer és el nom d’aquest laboratori i suposo que la parauleta els va com anell al dit, perquè són capaços de muntar un dia una performance amb 15 artistes postsurrealistas en plan L’últim sopar, per després celebrar un taller de telepresència amb més cables per metre quadrat que una central de telefonia del segle XIX. Minipimer és això: un univers catòdicament miscel·lani en què davant de la càmera pot passar de tot. Això sí: en estricte streaming. Per als menys entesos: la fan molt grossa i tu pots veure-ho al moment en línia, a més de tenir la possibilitat de comentar en el seu xat.

Seguint la meva ronda d’entrevistes en aquesta la meva nova casa, m’ocupo aquest cop d’interrogar Lucía Egaña, Laura Malinverni, Verónica Lahitte i Óscar Martín, membres d’aquest estrany experiment anomenat Minipimer.

Una entrevista d’Adrián Pino

El primer: per què “Minipimer”?

Lucía Egaña: El significat de la paraula és doble: d’una banda, perquè es tracta d’un laboratori experimental amb la imatge i amb la reutilització de materials que poden provenir de diferents àmbits. De l’altre, perquè la feina es desenvolupa en un context molt domèstic, molt familiar, tant en relació a la producció com a les formes. El resultat: una batedora audiovisual.

D’on sorgeix la idea de crear aquesta batedora audiovisual?

Lucía: El desembre de 2007, es va celebrar a Hangar un taller que treballava la relació entre ètica i estètica a partir d’un grup interdisciplinari de persones: artistes, persones de ciències socials, altres que es dedicaven a l’audiovisual, etc. En acabar el taller, Pedro Soler, que en aquells moments dirigia Hangar, va fer una proposta general als que volguessin mantenir un grup de streaming dins del centre, per així sumar-se als grups de Pure Data i Arduino que ja estaven operant. Diferents persones vam acceptar la invitació i Hangar ens va oferir un espai de treball i ens va permetre tenir accés al material tècnic.

Així doncs, el streaming seria el valor distintiu del grup?

Laura Malinverni: Sí, encara que sobretot ho va ser al principi. Després vam prendre altres direccions: vam passar a ser un grup de crítica i d’estudi del pensament, vam començar a desenvolupar petites tecnologies … Ara mateix el streaming és més aviat un servei tècnic que oferim.

Què creieu que aporta aquesta tecnologia a les obres i activitats desenvolupades a Minipimer?

Laura: La idea inicial era treballar sobre la sensibilitat d’altres mitjans de comunicació que no fossin mainstream i experimentar amb aquesta tecnologia, de manera que tothom tingués un accés fàcil i pogués provar-la. Es tracta d’innovar: una tecnologia concebuda per transferir àudio i vídeo es converteix, de sobte, en una eina de documentació i de periodisme ciutadà, per exemple.

Lucía: Fem servir el streaming tractant de no repetir formats periodístics tradicionals i per provar amb la producció en temps real. Volíem descobrir com es podia emprar això, per exemple, per a alguna activitat artística o performativa, potser menys polítiques, però amb aquesta voluntat d’experimentar que defineix Minipimer. En general, el streaming es relaciona amb els mitjans de comunicació, i aquí volíem donar-li una oportunitat creativa.

Hi ha cap antecedent similar a Minipimer?

Lucía: A la mateixa sala que nosaltres fèiem servir en un inici havia estat Ràdio Paca, que era un projecte de ràdio, també amb eines lliures, i d’altra banda, es podria esmentar a GISS.TV (GLOBAL INDEPENDENT STREAMING SUPPORT), un projecte que Hangar va recolzar molt i que consistia en una xarxa de servidors per streaming lliure. Fora d’Hangar, i principalment a Barcelona, hi ha diversos col·lectius com NeoKinok, de Dani Miracle, que treballen amb streaming, perquè cada vegada és una eina més accessible. Però amb programari lliure, com nosaltres, no hi ha molts i cada vegada, menys.

Óscar Martín: La majoria s’han passat a la tecnologia propietària, que té un ús més fàcil, però que genera una sèrie de contradiccions, sobretot quan els teus continguts tenen una naturalesa crítica i ho estàs emetent en un context mainstream i capitalista, ple de anuncis. Això és una cosa del que nosaltres intentem fugir. Creiem que tant el contingut com l’eina han de tenir un posicionament ètic.

I sota aquests criteris, com s’organitza l’activitat del laboratori?

Lucía: Treballem en dues línies principals: d’una banda, el grup d’estudi, que l’anomenem de Performativitat Audiovisual i de l’altra, el Grup de Desenvolupament d’Eines Lliures. A part d’això, l’any passat vam desenvolupar un seguit de tallers a partir de les eines que utilitzem habitualment, i també es van fer col·laboracions amb col·lectius, esdeveniments o instàncies que necessitaven streaming. Però sens dubte, en el context del laboratori, és fonamental la creació i producció dels artefactes, perquè són el resultat material de la sèrie de reflexions que tenim en el grup d’estudi.

Quina importància tenen aquest grup i el de desenvolupament en l’activitat de Minipimer?

Lucía: Hi va haver un moment en què el llenguatge es va començar a convencionalitzar i, com a col·lectiu, la particularitat que teníem era una eina que en realitat era un servei, i no tant una producció. D’aquí va sorgir una mica la idea de muntar aquests dos grups, que en posar-se en marxa, van canviar dràsticament la pràctica del col·lectiu. D’una banda, perquè implicaven centrar-se en contingut específics, i això significava treballar amb eixos temàtics una mica més en profunditat. En un primer moment, es plantejaven com a propostes obertes a la participació de les persones que volguessin venir i compartir les seves idees o coneixements tècnics, però després, de forma natural, va sorgir la necessitat de crear els artefactes. Així, aquests dos grups tenien com a nexe un eix temàtic i com a resultat, una màquina, que concentrava al seu interior, el procés, els problemes d’aquest, els diferents posicioanaments que havien sorgit al voltant del tema i un aprenentatge per poder dur-los a terme.

Són artefactes amb finalitat artística?

Verónica Lahitte: Jo crec que la finalitat principal és la recerca.

Laura: Sí, i amb aquesta finalitat es munten els grups de treball. Després, l’artefacte final que produïm, que marca una línia d’aprenentatge tècnic, potser sí que ho posem en un context més artístic i intentem donar-li un significat o un discurs més associat a allò artístic.

Lucía: Encara que és una mica derivat del procés d’investigació, perquè no són artefactes destinats a un sistema de producció concret. Per aquest motiu, crec que no totes les activitats donen com a resultat quelcom artístic, però això ja depèn de criteris molt personals sobre el què és i no és Art.

L’eterna qüestió … ¡Segueixo!: Els continguts es poden recuperar d’alguna manera o són d’emissió única?

Lucía: Disposem d’una mediabase allotjada a GUISS en què anem penjant allò menys indigne (riuen), el que passa un test mínim de qualitat. I en aquest espai, és on està també tota la documentació sobre els projectes. Però considero que això és secundari, perquè la potència del streaming és el que passa en temps real. És com una performance: està molt bé documentar-la, però l’important és anar a veure-la.

Els experiments que es desenvolupen a Minipimer tenen aplicacions externes reals?

Óscar: Un projecte anomenat La caja es va presentar a Linz, en el marc del festival Livoli.

Laura: Es va donar un taller de construcció i els participants van poder construir una part d’aquesta caixa.

Lucía: A part d’això, amb la finalitat de difondre el que es fa al laboratori, els tutorials dels artefactes queden publicats a la web i qui vulgui se’ls pot descarregar, per construir la seva pròpia màquina, introduir modificacions, etc. Aquesta és una pràctica molt habitual. Per a nosaltres, l’OpenSource transcendeix allò informàtic i té a veure amb obrir els processos de creació, producció, investigació i que tots els codis generats en cada estadi siguin plenament accessibles als usuaris.

Aleshores, algú com jo té l’oportunitat de crear un artefacte i no morir en l’intent?

Laura: Sí, t’ho asseguro. Per començar, tot té llicència Creative Commons, de manera que l’accés és lliure, i d’altra banda, ens preocupem que els tutorials siguin útils per a experts, però també per a persones que potser és la primera vegada que usen Arduino o Pure Data. És una política del grup amb la qual tots ens hem compromès. Perquè en general, en el comunitats d’OpenSource, es tendeix a descriure les coses pensant en la gent que sap usar-les i les ha creat. Per això, per evitar que els que no són enginyers informàtics es desmoralitzin, la temptativa sempre ha estat fer-ho tot molt explicatiu.

Óscar: De fet, això té a veure amb la filosofia amateur del grup, que duu a terme un acostament experimental a matèries tecnològiques i també teòriques. No importa tant un acabat tècnic perfecte, sinó que es prioritza el fet de poder reflexionar.

El vostre projecte va començar precisament amb una reflexió: quina és la relació entre l’ètica i l’estètica? I doncs?

Lucía: Certes eines condicionen els resultats estètics i tenen un posicionament eticopolític en si, com és el cas del programari lliure. D’altra banda, a nivell de metodologies de producció, sempre hem intentant desenvolupar formes col·laboratives. El que es fa a Minipimer sorgeix d’un moment en què un grup de persones estan participant activament, de manera que l’autoria individual desapareix.

Óscar: També és cert que l’estètica és una cosa col·lateral. Apareix dels processos, no hi ha una preocupació estètica per allò formal, ni per ajustar-se a una categoria artística ja existent.

Lucía: Podríem dir que tenim una estètica de l’error, que implica obrir el codi del procés de producció. Si t’ha sortit alguna cosa malament i ensenyes què t’ha sortit malament, estàs mostrant el “com es va fer”. Això s’oposa a l’estètica maistream de la foto perfecta, en la qual s’oculta tot el procés de producció. Nosaltres ens desmarquem d’aquesta estètica impecable. Això és un posicionament ètic.

Després de veure les imatges de la vostra web, el laboratori m’ha inspirat quelcom bastant  retro.

Lucía: Aquí dins hi ha com molts caps aportant moltes idees i això acaba derivant en una una dimensió una mica surrealista. Encara que quedi grandiloqüent, quan es dissol el jo, apareixen monstres. Allò esperpèntic.

Laura: I també ens agrada jugar molt amb allò cutre, el kitsh.

Óscar: Jo en diria absurd tecnològic, una paròdia d’aquesta filia que hi ha en aquests temps per tot el que és tecnològic. Nosaltres prenem aquesta realitat i la portem a l’absurd, a allò primitiu. Com en el projecte de La caja, on la interacció es reduïa a un botó.

Lucía: D’altra banda, totes les eines que fem servir en la barreja de vídeo analògic són dels anys 70 i 80, i és clar, el resultat final és molt diferent al que s’obté amb mitjans digitals.

Després de la estètica, l’ètica: en el vostre manifest dieu que busqueu “nous llenguatges que s’alliberin de l’esclavitud del omniscient ULL TELEVISIU”. La televisió és l’enemiga de les minipimer?

Laura: Aquest manifest és bastant antic, de la nostra primera etapa, i una mica el que es volia explicar era aquesta necessitat de buscar maneres no normatives d’utilitzar un mitjà, l’streaming, que comparteix molt amb la televisió. Ens va resultar curiós comprovar que, en donar un taller de streaming, tots els participants acabaven emulant, inevitablement, algun tipus de llenguatge televisiu; nosaltres volem desmarcar-nos i pensar l’eina d’una altra manera. I no és perquè estiguem en contra de la televisió, sinó senzillament que creiem que per les condicions de l’espai en què estem, amb una càmera dels 80, intentar emular la perfecció d’aquest mitjà no té gaire sentit. Es tracta de deixar de banda un llenguatge molt institucionalitzat i experimentar, fins i tot encara que finalment fracassis.

Tota una declaració d’intencions: ¿empreu el vídeo com a instrument activista?

Lucía: Aquesta és una qüestió interessant, perquè crec que el grup no ha tingut un posicionament unitari. Personalment, sí em sembla polític emprar certes tecnologies, certes metodologies, sí em sembla polític donar suport a una estètica que visualitzi els mitjans de producció, o que critica la tecnologia o la ciència d’alguna manera. Hi ha diferents aspectes que sí que es poden llegir en clau política. Ara bé, si ho entenem en un sentit estricte, la posició de Minipimer és més relativa. Hem estat fent streamings en esdeveniments de beneficència per a certes causes o recolzant situacions que sí que han tingut una dimensió política, sobretot per qüestió de gènere i tecnologia. Però, en general, no crec que sigui un col·lectiu activista.

Encara que amb les vostres imatges i projectes si busqueu una alternativa a allò comú: com definiríeu la vostra realitat?

Laura: Potser és una realitat en què intentem relativitzar-ho tot bastant, donant-li un toc absurd.

Verónica: En general, aquestes realitats no serveixen per res, el que compta és la producció del sistema, del treball, la inversió creativa.

Lucía: Senzillament una sèrie de persones ve aquí, produeix unes màquines, i en el procés hi ha una reflexió. No ho veig tant com crear una realitat, només un qüestió relacional en un espai concret.

En aquest espai, utilitzeu tècniques com la reapropiació, el copia i enganxa, el compartir, el remixar, el samplejar … en definitiva: la reedició. La Minipimer funciona a força de deformar?

Laura: Bé, crec que la Minipimer i qualsevol cap humà. Tot el que creem sorgeix de combinar coses que després distorsiones. Fer alguna cosa totalment original és impossible. I això es nota tant en la vessant pràctica com en la teòrica: pots fabricar una màquina a partir d’altres materials, o llegir-te un article i elaborar la teva pròpia teoria.

¿Aquesta apropiació és un tret propi de l’art del nostre temps?

Verónica: És un tret que s’ha accentuat, però ja molts artistes anteriorment havien emprat la reedició. Senzillament el que passa és que ara el propi mitjà tecnològic, per la seva extensa presència, s’ha convertit també en objecte artístic, i per això es deixa notar més aquesta tendència a l’apropiació. L’artista treballa amb el que té a mà, i de la mateixa manera que a la tribu s’usava com a pintura el suc de les plantes, ara s’utilitza la tecnologia per la seva proximitat.

Óscar: A més, avui en dia entenem la cultura com un bé comú; ho comparteixes tot i alhora tu t’estàs beneficiant d’això. Crec que aquest és un paradigma cada vegada més habitual, el paradigma del OpenSource. A això se li suma un posicionament artístic més bastard: avui l’artista agafa el més banal d’Internet i una teoria científica molt elaborada, i així va construint una espècie de Frankenstein.

Suggerent imatge final… I per acabar: si algú comparteix els vostres ideals i vol participar de les vostres activitats, com ho pot fer?

Lucia: Doncs escriure un mail a minipimer@gmail.com i venir a Hangar els dijous a la tarda, tan senzill com això. Estem àvids de noves col·laboracions!

Provar. Barrejar. Equivocar-se i començar de nou. Si alguna cosa m’emporto d’aquesta entrevista és que Minipimer no és només un projecte, no és només un laboratori de vídeo experimental per streaming. És un estat. I una actitud. Una actitud rebel pròpia de la criatura experimental, que es qüestiona una vegada i una altra el seu entorn. Res és definitiu. Absolutament res. Aquesta és una altra de les coses que em guardo d’aquesta estada a Hangar, un particular aprenentatge personal: impregna’t de rebel·lia, no siguis definitiu, no assumeixis la realitat per la realitat. És una sensació que desperten en mi tots aquests minipimer i que m’animen a agafar aquest mateix ordinador que tinc davant, connectar-lo a una rentadora, tirar uns litres de pintura per on hauria d’anar el suavitzant i generar un tableau centrifugat a base de píxels. ¡En streaming! Uns em diran boig. Sóc només un aspirant a minipimer.

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies