Paratext#31 amb Iterations, Anas, Kenneth Dow, Sebastián Restrepo
Aquest nom, Paratext, amaga una programació mensual de presentacions dels artistes residents a l’Hangar de llarga i curta durada, així com de les residències internacionals, sempre en dimecres, de 19 h a 21’30h. Diversos artistes presentaran en diferents formats projectes concrets o parts del seu treball. Les sessions són sempre obertes al públic amb el propòsit de possibilitar la interacció amb els mateixos artistes. Asímismo, cada Paratext compta amb un redactor que posteriorment publica les seves impressions sobre la presentació en aquest blog. En aquesta ocasió el redactor serà Aldo Urbano.
La propera sessió de Paratext tindrà lloc el dimecres 14 de novembre a la Sala Ricson d’Hangar, a les 19 h.
Presentaran els seus projectes:
Format per Antonia Manhartsberger, Connie Mendoza, Giulia Deval, Azahara Ubera, Iris Torruella, Julia Gorostidi, Rosa Llop.
Iterations és un projecte europeu compromès amb el futur de la col·laboració artística en contextos digitals en xarxa. Artistes i professionals multidisciplinàries es reuneixen per crear treballs especulatius que alimenten la imaginació de les possibles formes de col·laboració artística. A través d’una sèrie de residències pràctiques i exposicions discursives, Iterations ofereix situacions en què les artistes experimenten col·lectivament noves formes de treball artístic que generen espais per a la col·lectivitat i la col·laboració.
El projecte s’estructura al voltant del model conceptual d’ “iteració”. Inspirat en les formes recursives de col·laboració tal com existeixen en el desenvolupament de programari de codi obert, el projecte Iterations aplica la repetició i la circularitat de metodologies artístiques, en què el resultat d’una activitat s’utilitza com a punt de partida per a la següent. A cada iteració es convida a un grup d’artistes a desenvolupar en residència una proposta artística col·laborativa a partir d’un o diversos dels resultats de la iteració anterior. La darrera iteració d’Iterations va tenir lloc a Sicília aquest abril 2018 en el marc de Trasformatorio. Prèviament a la residència a Hangar aquest novembre, artistes que van participar en la iteració a Sicilia s’han trobat amb les artistes que han participat a la residència a Barcelona per fer-los el lliurament del material que ha estat un dels punts de partida del treball col·laboratiu que s’ha desenvolupat a Hangar.
Les institucions participants a Iterations són Constant (Brussel·les, Bèlgica), Esc (Graz, Àustria), Trasformatorio (Amsterdam, Holanda) i Hangar.
Les vídeo-instal·lacions conceptuals d’Anas tracten sobre la interacció entre la projecció, el seu portador i el motiu. Són fundades i impulsades pel seu interès en l’experimentació en els camps de la fotografia i el cinema. Tracta d’establir una relació entre els elements en l’espai d’una habitació, com una reacció entre una projecció de vídeo i un objecte. En l’acte de compondre una instal·lació torna a fer les dues dimensions d’una imatge digital tridimensional i la divideix en moltes capes en l’espai.
A més, combina dues projeccions i, en fer-ho, construeix una nova imatge immanent de contingut i formes millorades que també proporcionen a l’obra un element físic. Intenta explorar les tècniques de les eines donades i tracta d’ampliar-les per obrir noves possibilitats.
En els seus projectes, Kenneth Dow navega a través d’un món fictici, fortament inspirat per la seva pròpia biografia i el seu entorn actual. El seu treball artístic se centra en estratègies per fer el absent, les absències, l’invisible percebut, l’absent com ja no present, l’invisible com en la interioritat.
Els estats subjectius es fan palpables a través de l’elecció, combinació i recursivitat de procediments, formant junts un aparell de representació. La màquina de representació posada en marxa concep llavors l’obra d’art, tal com es mostra.
Kenneth Dow ha estudiat a Milà, Hamburg i Xangai i té un MFA de l’Acadèmia de Belles Arts de Stuttgart. El 2015 va ser admès en el Fons Alemany d’Estudis Acadèmics. Ha participat en nombrosos espectacles col·lectius institucionals, així com en festivals de teatre i cinema.
L’obra de Sebastián Restrepo té un component autoreferencial, anecdòtic, experiencial i biogràfic. Però aquest component passa a un segon pla en què la seva vida es converteix en el territori de les cruïlles del joc i, al mateix temps, en una línia més de les línies que es creuen; una línia que es divideix en una sèrie més quan activa la màquina, perquè la seva és una feina-màquina que es posa en moviment per casualitat. Per a ell, els seus avantpassats, les cases en què han viscut i en què viuen els seus parents, la casa de la seva infància, les llargues passejades pels carrers de la ciutat, la gent que ha conegut, els llibres que ha llegit i tot el que troba en la seva vida quotidiana constitueix més línies, més divisions de la línia que és la seva vida. D’aquesta manera, la seva obra remet a la noció d’arxiu i, igual que Atles Mnemosyne d’Aby Warburg, revela una recerca tan rigorosa com impossible: un aixecament cartogràfic d’un temps, o del temps mateix. Podríem pensar en cada un dels elements que componen l’obra de Sebastián com una de les fotografies que componen aquest críptic llibre de l’historiador de l’art alemany, que proposa traçar un fil conductor d’una banda, d’un tret, d’un fil de la història europea a través d’imatges. Com a empreses, totes dues són inabastables, delirants, hiperestéticas: Com és possible traçar un mapa de continuïtats i transformacions al llarg del temps? Com és possible capturar l’acte de convertir-? Aquesta impossibilitat és de fet la major fortuna de l’obra, en els dos casos. Aquesta indeterminació és el que obliga a aquests intents de permanència i d’obertura de futurs possibles. Sebastián ha parlat de la seva trobada amb Warburg, i potser va reconèixer que l’obra de l’historiador és propera a la seva, encara que la seva missió (la de Sebastián) és substancialment més modesta: des de la cartografia d’un continent a la d’una vida, sense això, rica en línies que superen les seves coordenades espai-temporals individuals i ascendeixen a priori ia posteriori espai-temps que es creuen entre si sense un punt de partida o d’arribada. Com no pensar en una estructura rizomàtica? (De l’assaig Sebastián Restrepo o l’obra d’art com a mapa impossible del caos, escrit per Elena Acosta, traduït per Max Schnuer i Justin Vahala. Del llibre Casus editat i publicat per Taller Set).
*Imatge: Sebastián Restrepo
Categories: Activitats dels residents |
