Sebastián Restrepo
Beca d'intercanvi Taller 7 - Hangar
octubre - novembre 2018
L’obra de Sebastián Restrepo té un component autoreferencial, anecdòtic, experiencial i biogràfic. Però aquest component passa a un segon pla en què la seva vida es converteix en el territori de les cruïlles del joc i, al mateix temps, en una línia més de les línies que es creuen; una línia que es divideix en una sèrie més quan activa la màquina, perquè la seva és una feina-màquina que es posa en moviment per casualitat. Per a ell, els seus avantpassats, les cases en què han viscut i en què viuen els seus parents, la casa de la seva infància, les llargues passejades pels carrers de la ciutat, la gent que ha conegut, els llibres que ha llegit i tot el que troba en la seva vida quotidiana constitueix més línies, més divisions de la línia que és la seva vida. D’aquesta manera, la seva obra remet a la noció d’arxiu i, igual que Atles Mnemosyne d’Aby Warburg, revela una recerca tan rigorosa com impossible: un aixecament cartogràfic d’un temps, o del temps mateix. Podríem pensar en cada un dels elements que componen l’obra de Sebastián com una de les fotografies que componen aquest críptic llibre de l’historiador de l’art alemany, que proposa traçar un fil conductor d’una banda, d’un tret, d’un fil de la història europea a través d’imatges. Com a empreses, totes dues són inabastables, delirants, hiperestéticas: Com és possible traçar un mapa de continuïtats i transformacions al llarg del temps? Com és possible capturar l’acte de convertir-? Aquesta impossibilitat és de fet la major fortuna de l’obra, en els dos casos. Aquesta indeterminació és el que obliga a aquests intents de permanència i d’obertura de futurs possibles. Sebastián ha parlat de la seva trobada amb Warburg, i potser va reconèixer que l’obra de l’historiador és propera a la seva, encara que la seva missió (la de Sebastián) és substancialment més modesta: des de la cartografia d’un continent a la d’una vida, sense això, rica en línies que superen les seves coordenades espai-temporals individuals i ascendeixen a priori ia posteriori espai-temps que es creuen entre si sense un punt de partida o d’arribada. Com no pensar en una estructura rizomàtica? (De l’assaig Sebastián Restrepo o l’obra d’art com a mapa impossible del caos, escrit per Elena Acosta, traduït per Max Schnuer i Justin Vahala. Del llibre Casus editat i publicat per Taller Set).
