Els Inmutables

Els artistes residents Aggtelek i Rasmus Nilausen participen entre altres en aquesta exposició comissariada per Jordi Antas i David Armengol.

Els inmutables és la exposició amb la que DAFO completa la declaració d’intencions iniciada el passat mes d’abril amb L’estendard daurat. Dos exposicions col·lectives que marquen les premises fonamentals que defineixen l’espai: una aproximació autocrítica a allò que suposa treballar en art, una relació amb els artistes basada en l’experiència directa i un intent per fusionar escenes artístiques diverses.
En aquest sentit, Els Immutables pren com a punt de partida el dibuix i la pintura per analitzar el caràcter inalterable d’aquests registres des d’una perspectiva conceptual. Un gest estoic i valerós -el de seguir pintant en escenaris menys receptius al treball pictòric- que convida a una revisió actualitzada de la condició perifèrica del pintor a la pràctica artística actual. Un acte de persistència que, ja sigui des d’un punt de vista més paròdic i descregut amb el mateix mitjà, ja sigui des d’una lectura més romàntica i apassionada, propicia una atraient proliferació de propostes pictòriques des dels contextos de l’art emergent.
D’aquesta manera, i a través d’una òptica irònica i flexible, Els immutables reivindica l’ànim impassible del pintor i el dibuixant davant el seu propi ofici i davant els entorns socials en què aquest opera. Una posada en escena en què, a manera de reacció en cadena, les ambientacions pictòriques i sonores d’Aggetelek a The Speaker (2011), conviuen amb l’aproximació a la ufologia que Raúl Díaz Reyes (en aquest cas en col·laboració amb la fotògrafa brasilera Paula Muniz) porta a terme a través de la fotografia i el dibuix a Visionarios (2011). Un diàleg que continua amb Instrucció en cercle (2010) de Lola Lasurt, una ambigua sèrie de pintures pseudo-documentals que l’artista extreu de l’Enciclopèdia de la Dona editada per Salvat al 1970 i amb una intervenció mural de Paula Mueller per Els Immutables. Un relat visual de tints èpics i tragicòmics que enllaça amb les pintures recents de Luis Vassallo, tant amb la selecció de peçes de Realidad Orgánica Primera (2011) -un joc de relacions formals, icòniques i simbòliques- com amb El organista (2012), un nou treball d’arrel figurativa. Finalment, l’exposició culmina amb una nova producció pictòrica de Rasmus Nilausen, un seguit de peces centrades en les seves aproximacions plàstiques i conceptuals al gènere menor del bodegó o natura morta.
En definitiva, Els immutables convida a sis enfocaments diferents davant la pintura i el dibuix però que alhora comparteixen una actitud comuna: la de treballar a través de la seva potencialitat narrativa i la seva capacitat crítica davant una realitat excessivament rígida. Un poder més disfuncional que pràctic, més inútil que productiu, però que és capaç de rendibilitzar la seva escassa rellevància per oferir així altres visions possibles sobre allò que ens envolta i defineix.
+info