The Symbiotic Approach / Carmen Westermeier i Julia Hainz
Beca d'intercanvi Baden Württemberg – Catalunya
setembre - octubre 2024
Julia Hainz i Carmen Westermeier formen el duo artístic The Symbiotic Approach, el qual va començar a operar el 2014. Des d’una etapa molt primerenca, van començar a explorar diversos mitjans per qüestionar problemàtiques socials des d’una perspectiva feminista. Al llarg dels últims 10 anys, han refinat la seva pràctica a través de múltiples exposicions i performances, residències i una investigació conjunta contínua.
Com a artistes transdisciplinàries, la seva pràctica abasta una àmplia gamma de mitjans, incloent-hi fotografia, art performatiu, vídeo, so i realitat virtual. Sovint treballen amb instal·lacions site-specific per crear experiències immersives. Les seves instal·lacions es poden interpretar com a societats temporals en què els visitants actuen com a performers, i en termes de contingut, investiguen principalment la interconnexió de diversos discursos socials, culturals i polítics, i com aquests interactuen per modelar la nostra comprensió de la identitat, la corporalitat i la societat. Estan particularment interessades en com aquests discursos es configuren en el present i al llarg de la història, i com poden ser reinterpretats i deconstruïts. A través de la seva investigació artística, aconsegueixen integrar diferents perspectives i formes de coneixement, obtenint noves idees que són rellevants no només per al seu propi treball sinó també per a la societat en general.
Un dels enfocaments d’Hainz i Westermeier se centra en els processos normatius i demostra que els discursos sobre el cos són discursos d’ocupació de poder, sovint caracteritzats per implicacions sexistes, racistes i classistes. Les múltiples discriminacions dels cossos es reflecteixen en la imatge capitalista del cos performatiu, sovint definida per instruccions sobre com s’han d’adaptar o autooptimitzar per conformar-se a una estètica determinada assignada. Una constant en el seu treball és el punt de partida dels seus propis cossos, mitjançant el qual sovint despleguen narratives autobiogràfiques i assenyalen les ferides estructurals; en aquest context, també és important mencionar que la lectura dels nostres cossos denota un discurs sustentat per diversos camps que convergeixen a través de la sobredeterminació de les estandarditzacions tradicionals. D’aquesta manera, es veuen a si mateixes dins de la història de l’art performatiu, on el cos sempre ha estat un instrument polític per deconstruir l’antifigura social i transformar-la en una nova estètica.
