Treure el suc a habitar el nord de l’art/ciència portant a la borsa les cosmopràctiques del sud

Hi ha un cúmul immens de coneixements que es generen des de la incomoditat o la fricció, i que permeten l’aparició de discursos i pràctiques a mig camí o que van més enllà del pensament occidental modern i els coneixements ancestrals que es respiren en altres terres. Hi ha alguna cosa en la incomoditat o la fricció que permet treure el suc a l’experiència —de vegades enriquidora, de vegades devastadora— d’habitar simultàniament aquests dos mons. Sorgeixen metodologies mutants i epistemologies estranyes que co-generem amb altres per pol·linitzar aquest espai entre: entre subjectes humans i més que humans, entre fronte(x)res, entre ecosistemes rics i contextos d’extractivisme i espoli… Hi ha una sèrie de desajustos i contrastos que es generen a l’interior d’aquest entre i és des d’aquí que redefinim el terricidi present i podem imaginar com habitar-ho. Aquí és on apareixen nous ecosistemes fora de l’ecowashing i del witchwashing. Potser es tracta de conspirar allunyant-nos de les narratives del dolor sense deixar de contar el que passa, trobar maneres de contar el que passa des del riu fins al mar.

Per conversar sobre aquests temes i d’altres, i en el context d’Humedal II, tindrem la visita de dos artistes admirades: panteja i anirà rodat.

Cossos que desfan mapes: surs multiformes i fluids
Amb aniara rodado
Dia: dijous, 16 de gener
Hora: 18.30 h
Lloc: Antigues oficines, Hangar
Entrada lliure

Com revelar els epistemicidis passats i presents perpetrats per la cultura hegemònica en comunitats divergents i sotmeses a processos de subordinació? Com imaginar i construir aliances interespècies en un món jerarquitzat on prevalen les estratègies de mort? Les aliances no són estructures fixes ni màquines predictibles sinó sòls vius, bioreactors d’experimentació vital. Són espais de trobada, intercanvi, justícia i transformació, on els gestos deixen empremtes que obren noves connexions.

En el treball d’aniara aquests territoris canviants i promiscus, els cossos humans i no humans, les plantes, les màquines, les substàncies i les tecnologies “menors” busquen coexistir a partir del plaer. Però crear aquestes aliances implica també enfrontar-se a la descomposició i la desaparició d’éssers i relacions, mentre la vida prolifera sobre les nostres deixalles. Aquest joc de formes i sabers emergents neix d’allò que és comú i inestable, transformant les nocions de cos, temps i espai, desbordant les jerarquies i preguntant-se com humans i ecosistemes es reconstitueixen en entrellaçar les seves històries fora dels relats unívocs que limiten els nostres esperits.

—

Coreògrafa, artista i investigadora, aniara rodado explora la bruixeria i les relacions interespecífiques a partir del món vegetal, des d’una perspectiva transhackfeminista i contracolonial. La seva pràctica coreogràfica pretén anar més enllà de la dansa i del cos humà, per qüestionar la crisi ecològica, la fetitxització tecnocientífica i els poders hegemònics que estandarditzen formes de vida, cossos, aliances i sabers. Les seves performances, instal·lacions, textos, dibuixos, peces de dansa, etc. es creen en codi obert, amb preferència per les tecnologies antigues/baixes i el bricolatge domèstic. aniara és doctora en ciències i art per l’Escola Politècnica de París i professora a l’Escola Superior d’Art d’Annecy-alps (ESAAA).

⬤
pantea
Dia: divendres, 17 de gener
Hora: 18.30 h
Espai: Antigues oficines, Hangar
Entrada lliure

En un espai intermedi, ens trobem i escoltem-amb, buscant el ⬤: una conversa sobre el procés d’aprenentatge continu de pantea sobre i amb els aiguamolls, però també un espai per escoltar amb els sons dels aiguamolls del nord i sud d’Iran. Fragments de so, vídeo i escriptura es comparteixen entre nosaltres. Transitem des dels ab-bandans (آببـندان-ɑːb bændɑːn), ​​un tipus d’aiguamoll artificial, un mètode antic de gestió i reg d’aigua, cap a aiguamolls de resistència, i cap a l’ús de l’aigua com a arma. Reflexionarem col·lectivament sobre reclamar allò que es mou entre límits i no pot ser categoritzat. Aprenem dels aiguamolls la imaginació d’històries absents, la regeneració i altres ritmes temporals.

El temps és vast per a ⬤, i, tanmateix, tan limitat. El temps és el procés de creixement i envelliment, aigua i terra; el procés de regeneració i decadència; el procés dels esdeveniments i el silenci. El temps és el procés d’interacció a través del qual ⬤ es veu impulsat a ser. El temps és entre la vida i la mort perquè ⬤ és una expressió de transició. ⬤ viu dins d’un registre de temps acumulat, terra que transita cap a l’oceà o gel que transita cap a la terra. ⬤ està absent sense l’expressió d’altres i floreix en créixer amb les expressions d’altres. ⬤ és impermanència i és pensant impermanentment.

—

pantea és una artista sonora i multidisciplinària iraniana que treballa amb narratives de connexió ecològica i més-que-humanes. És una apassionada del medi ambient, les plantes i els aiguamolls. Socialment compromesa, la seva pràctica es desenvolupa des d’allò que és comú i l’espai col·lectiu, investigant amb altres i des del fet de pensar fent, les possibilitats que ofereixen el so, l’escolta. Participa de projectes col·lectius com ara Khamoosh –dedicat a preservar i arxivar el patrimoni sonor iranià–, So –amb Soundcamp lliurat a la retransmissió i escolta en directe– i el Grup de treball de Ràdio Web MACBA. Ha actuat i exposat internacionalment al Regne Unit, Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Croàcia, Turquia, Iran i Índia.

Curaduria i acompanyament en el diàleg a càrrec de Ce Quimera.

Imatge dreta: captura de pantalla del tràiler de ⬤ (2022); pantea
Imatge esquerra: fragment de l’article en imatges Crema per volar-Memòria material d’un epistemicidi; aniara rodat – Camille Olympie.