Silvia Zayas és una artista luso-espanyole la pràctica de la qual se situa als marges de les arts en viu, el vídeo i la coreografia. Qüestiona els límits entre llenguatges, obrint pas a la suspensió del sentit i a maneres de filmar “a distància”. S’aproxima a “fer cinema” com una coartada (política) per provocar i sostenir experiències col·lectives on embolicar-se i passar temps amb altres, com a jumping scales (2018) o ruido ê (2021–2023), on s’ha generat una “xarxa relacional” amb artistes, científiques, bussejadores…

Investiga la creació de dispositius casolans, rudimentaris i low-tech per fer cinema en directe. Li interessa allò que és extraordinari i els fenòmens gairebé invisibles, aquells que poden percebre’s sostenint formes d’atenció corporals. Qüestiona els límits entre llenguatges, obrint espai a la suspensió del sentit i a maneres de filmar des de la distància. Per a això, s’allunya de la relació habitual “mà-ull” i busca legitimar les possibilitats sensitives d’un cos amateur, vulnerable, malalt, entremaliat, ocult, punk i també de sèrie Z. Li diverteix la interrupció, el desastre, la brutícia del muntatge. També allò que és queer i bastard de les formes: tendeix a la remescla de gèneres, suspenent-ne els clixés i el que és esperable.

Entre els seus treballs més rellevants es troben la pel·lícula en directe São Tomé Revisitado (2012), en col·laboració amb la seva mare Isabel Serra; Parallax (2016), peça escènica per a llum i so; les pel·lícules The Boogie-Woogie Ghost (2018) i Puebla (2021), juntament amb María Jerez; Talking Pictures – una película hablada (2018), amb Esperanza Collado; els projectes de “cinema sense pel·lícula” Brilliant Corners (2020) i Brillante (2020–2022), tots dos dins del col·lectiu Orquestina de Pigmeos; l’exposició individual ê (2021); i la recent pel·lícula ruido ê (the film) (2023).

Forma part de l’associació Catsharks, dedicada a la conservació de taurons i rajades, on continua col·laborant amb científiques, així com de Dorothy Michaels, una oficina col·lectiva de producció i recerca en arts en viu.

Recentment treballa amb allò que és autobiogràfic per explorar el trauma col·lectiu i la culpa heretada per una segona generació de nenes: les filles i nebodes d’excombatents de la Guerra Colonial. Aquesta recerca tracta sobre la posterior re-narrativització d’aquesta història violenta i vergonyosa a través de la imaginació infantil, marcada per silencis, escoltes rere les portes, música pop, dansa, sincretismes i fantasmes.