La mano en la tierra. Taller de poesia terrestre, faladoiro, amb Luz Pichel

Falar é cousa linda. Hai faladeiras, faladoiros, falaropos, falaropo bico ghroso, bico fino, tricolor, etc.
TU EXISTE, Luz Pichel, 2024.

Als dos pollets de pedra a l’interior d’una finestra, a les gruixudes parets de pedra de les cases tradicionals de Galícia, se’ls anomena faladoiros. Llocs per parlar assegudes, tranquil·lament, buscant una mica de claredat. Faladeira és una bona conversadora. Falaropo és ocell, de bec fi o gruixut. Bico és bec i és petó.

El 9 i 10 d’abril celebrem La mano en la tierra. Taller de poesía terrestre, faladoiro con Luz Pichel en el marc d’OLLA. Programa de recerca comuna. La mano en la tierra no és només un vers, també és un gest, una inclinació del cos que amorosament vol reconèixer o descobrir, sorprendre’s davant del que és petit, larva, cuc o llavor. Escaraballet. Donar la mà a altres com patates a la seva aliança rizomàtica. Con-versación. Llegirem textos que tenen en comú l’aprofitament del malbaratament, cosa que no val. O l’encaix d’allò trencat i l’estella, la fracció. Cachelos es diu a Galícia al trosset esqueixat de la peça. Una poesia terrestre serà probablement la que no és divina. Desacralització. Desjerarquització. Pensar juntes, escoltar, generar fils amb què teixir alguna cosa que duri o eines per desteixir el que es va veure que no valia.

9 d’abril
1. Lectura i conversa sobre el llibre ALÉN ALÉN, Luz Pichel, La uña rota, 2021

10 d’abril
Lectura de fragments dels següents llibres:
— Jarrón y tempestad, Guadalupe Grande, La uña rota, 2023,
— Pornografía, Lupe Gómez, edición de la autora, 1995, en traducción de Luz Pichel, la uña rota, 2018.
— My life, Lyn hejinian, 1980, en traducción al español por Pilar Vázquez y Esteban Pujals, Acto ediciones, 2011.

2. Pràctica d’escriptura en tribut a Lyn Hejinian.

Informació pràctica
Dies: 9 i 10 d’abril
Hora: 9 d’abril de 16 a 19 hi 10 d’abril de 10 a 13 h (hora de finalització aproximada)
Espai: Antigues oficines, Hangar
Places eshaurides.

Luz Pichel és poeta. Va néixer a Alén, Pontevedra, el 1947. Alén vol dir “més enllà”, i també vol dir “el més enllà”. Allí va aprendre a parlar dins una llengua que podria morir però no vol. Els qui parlen aquella llengua pensen que sempre són altres els que parlen bé.

La tensió entre llengües majors i menors, la potencialitat alliberadora d’un ús no estabilitzat ni folkloritzant del dialecte, la conflictivitat de classe que el castrapo deixa a la vista, la memòria i la infància i l’esquerda d’invenció que totes dues obren, són algunes de les vies que la seva poesia explora.

És autora dels llibres de poesia El pájaro mudo (Ediciones La Palma, 1990; I Premio de poesía “Ciudad de Santa Cruz de la Palma”); La marca de los potros (Diputación de Huelva, 2004; XXIV Premio hispanoamericano de poesía Juan Ramón Jiménez); Casa Pechada (Fundación Caixa Galicia, 2006, XXVI Premio Esquío de Poesía); El pájaro mudo y otros poemas (Universidad Popular José Hierro, 2004. Reuneix aquest llibre la reedició del seu primer poemari juntament amb nous treballs com Ángulo de la niebla, Cartas de la mujer insomne y Hablo con quien quiero). El 2013 va publicar cativa en su lughar/casa pechada (Col. diminutos salvamentos, ed. Progresele, Madrid); el 2015, tra(n)shumancias (Col. eme, ed. La Palma, Madrid; CO CO CO U, La uÑa RoTa, 2017; DIN DIN DON Y MÁS HORTENSIAS AZULES, Cartonera del Escorpión Azul, 2021, ALÉN ALÉN, La uÑa RoTa, 2021, y TU EXISTE, La uÑa RoTa, 2023.

 

Amb el suport de: