Des del 2010, l’espai KKKB convida als artistes residents del centre de producció Hangar a realitzar una exposició sota la tutela d’un / a comissari / a independent. Aquest any, la mostra porta com a títol Cambio de Turno (canvi de torn) i ha estat comissariada per Cristina Garrido.

L’exposició reflexiona sobre la condició i el paper dels artistes en un context de recessió econòmica on la cultura -així com altres camps considerats ‘socials’- es troben en una situació d’extrema fragilitat.

Emmarcats en el que Richard Florida ha anomenat la "Classe Creativa ‘, els artistes -així com altres treballadors culturals- representen avui un dels motors clau per al desenvolupament de les ciutats capitalistes, ja que generen diferents tipus de capital (simbòlic, social, econòmic…) en els llocs on operen. D’altra banda, aquests es consideren part del nou ‘precariat’ (un neologisme encunyat per sociòlegs francesos en els 80 format a partir de les paraules ‘precarietat’ i ‘proletariat’) i encara avui estan sotmesos a unes condicions de contínua inestabilitat laboral i personal.

Per parlar d’aquest fenomen, Hangar és un lloc interessant. Un complex de fàbriques s’està reconvertint en un complex de producció cultural i artística. Els antics treballadors han estat substituïts per treballadors culturals, els quals estan generant un fort capital simbòlic per a l’àrea-el aclamat 22 @ – i a la vegada revaloritzen la ciutat de Barcelona i la seva marca en el panorama global. Això portarà sens dubte capitals econòmics en un futur, però els nostres governs semblen desestimar aquest valor i seguir amb les retallades perjudicant, no tant al centre en si mateix, sinó als artistes i altres treballadors que passen per ell, els quals representen una gran part del teixit creatiu de la ciutat.

El títol de l’exposició Cambio de Turno -tret de la jornada laboral gestada en la Revolució Industrial, la qual dividia les 24 h del dia en 3 torns de 8 hores per no parar la producció-és una referència a la terciarització de les ciutats desenvolupades, i en especial a la reutilització d’antigues fàbriques per a espais de producció cultural i artística. El títol també fa referència al relleu dels treballadors dins de les naus industrials. Abans, el proletariat ‘clàssic’ -tal i com el definí Marx-, avui el ‘precariat’ cultural, que encara gaudeix de més privilegis, també s’enfronta a nous reptes. Finalment, el títol vol reivindicar un canvi. L’exposició s’ha construït sense cap tipus de pressupost, sent aquesta un exemple de les circumstàncies que viuen l’art i la cultura avui en dia. I és que la nostra, és una vocació que es mou principalment motivacions personals. Motivacions que no s’han d’apagar, però que alhora generen que la nostra situació precària es perpetuï, doncs hi ha una indústria que se sustenta d’elles.

Hem conformar-nos amb simplement fer el que ens agrada? Estem realment, amb el nostre treball, produint capitals i satisfent unes necessitats socials? Són les nostres ganes una virtut o un obstacle que dificulta plantar cara a la màquina precària? Està a les nostres mans canviar les coses? Quins podrien ser nous modus operandi? L’exposició vol plantejar com un petit espai de debat sobre per què seguim fent el que fem i com hauríem de procedir per millorar la nostra condició.