El rastre que deixa una jornada de treball

El 18 de maig a la sala Ricson de l’hangar, Laura Llaneli, editora d’aquest bloc va realitzar una performance titulada Haz tuyo un espacio. La peça consisteix en mesurar les dimensions d’un espai amb diferents parts del seu cos; Quan Laura mesurava, anava traçant línies en les parets, escales i baranes del lloc i al final de la línia escrivia quants peus, dits, culs, cossos o cares tenia de longitud.

La performance va tenir una durada de vuit hores en les quals la Laura va estar comptant i marcant parets (cada hora canviava la part del cos amb la qual mesurava), però la performance no consistia que el públic estigués tantes hores com ella, de fet ningú la va veure sencera, no hi feia falta, fins i tot la majoria del temps va estar sola.

El realment important des del meu punt de vista era el rastre d’aquestes vuit hores de treball, és a dir, que per a mi aquesta és una performance feta més per a una audiència posterior, que veu les fotos o les línies que segueixen encara avui a la sala Ricson, i potser pels que esteu ara mateix llegint aquesta entrada del bloc.

Encara que també va ser interessant per a les persones que entraven a la sala i resseguien les línies fins que trobaven a la performer, que podia estar amb la cara contra el sòl o explicant una infinitat de dits a una paret.

És interessant pensar en el fet que quan hi havia públic, aquest feia que la Laura es detingués per explicar, llavors la performance es posava en “pausa” quan finalment tenia audiència. O potser tot feia part de la performance; el públic entrava a ser part quan explicava les seves pròpies històries o mesurava al costat de la Laura.

La meva opinió es que la performance no es tracta només de saber quants peus, dits culs, cossos o cares de la Laura tenia de longitud la sala Ricson, sinó que va més enllà. d’alguna manera la Laura mostrava que el seu treball consisteix també, com el de molts uns altres, a treballar tot el dia.

Lina Bautista