SOMSONIDOSO / instal·lacions

Vam assistir a la mostra de treballs de final de semestre del màster d’art sonor, el divendres 15 de febrer a l’Hangar, un esdeveniment amb instal·lacions sonores, performances i concerts. Una mostra que ens va permetre veure la diversitat de propostes d’art sonor dels alumnes i les tendències de creació que van marcar aquesta passada edició del màster. Parlar de treballs als que vaig veure en el seu desenvolupament i dels que conec bé alguns dels seus autors pot no ser molt imparcial però tampoc pretenc ser-ho, així que parlaré d’ells des de tot el que vaig conèixer al voltant d’això.

Em centraré en les instal·lacions sonores de l’exposició, que dividiria en dos grups, segons el “material” que treballaven: videoinstal·lacions i experimentacions amb el canvi de comportament d’objectes en interactuar amb altres o amb ells mateixos. Hi havia a més a més dos treballs que no estan en cap d’aquestes divisions. Si heu assistit a la mostra segurament podríeu ubicar els treballs en algun d’aquests grups.

A la primera divisió: Videoinstal·lacions, he de dir que com en tota exposició d’art sonor era difícil concentrar-se en un vídeo i auriculars, i sobretot en aquesta mostra específicament, tan curta i amb tan poc temps entre una performance i una altra per veure les obres, a més amb només un parell d’auriculars vaig haver d’esperar una llarga estona el meu torn per escoltar, però crec que les instal·lacions funcionaven bé dins de tota la mostra.

En aquesta categoria hi havia concretament dues peces que tenien a més a més en comú la veu com a material: “Lunes, jueves, domingo” d’Ana Paula Santana, mostrava com s’anava desgastant la veu segons aquests dies de la setmana, cada un en uns auriculars, i la peça de Cristina Souza “Rxx”, que tot i estar a baix volum i discreta, gairebé tímida a la sala, va ser una de les meves favorites: en el vídeo es veia un text i se sentia una veu dient aquest mateix text que simplement explicava el que passava, a poc a poc el text anava sent tallat i així mateix la veu, amb talls abruptes, com errors d’edició, es tallava cada vegada més fins que les paraules perdien tot el sentit, fins a quedar únicament alguns signes de puntuació.

Pel que fa als treballs de Experimentació amb objectes els dividiria en dos:
en reaccionar amb altres elements com: “Carrintong Event 1859” d’Emil Klein, experimentació amb un instrument que reaccionava d’alguna manera amb energia, o “Jolifrin” de Carlos Edelmiro on diversos tipus de grans (fesols, arrossos, …) reaccionaven al so (als greus) de cançons que reproduïa un Ipod, saltant i donant voltes, com ballant, a sobre d’un Tom, una peça que es trobava a l’aire lliure, i que per alguna raó (crec que pel beat de les cançons) ens reunia als espectadors, com una festa eterna en miniatura.

La instal·lació de Felipe Vaz “Sin título” on interactuaven varetes de diferents mides i gruixos pot anar també en aquesta categoria, els seus objectes reaccionaven amb el vent produït per ventiladors, però aquesta també pertanyeria a la segona subcategoria que inventar on els objectes reaccionen amb si mateixos. En aquesta divisió estaria també la instal·lació de Mauricio Iregui “Pequeñas voces”, on uns quants individus, cadascun dissenyat amb dos piezoelèctrics, generaven retroalimentacions a baix volum. En estar aïllats en una petita sala i amb els materials que va utilitzar en Mauricio es creava una atmosfera gairebé orgànica, una nova natura on calia anar descobrir el so de cada personatge.

Una de les instal lacions que no catalogaria en cap grup dels anteriors és la de Silvia Miranda “Lifescapes” amb auriculars i marcs buits on s’escoltaven altres llocs de la sala.

I per últim una altre de les meves favorites: “Into My Arms” de Daniel Toca, un treball d’investigació en el qual es descriu una forma específica que proposa l’autor d’interpretar i escoltar una cançó d’amor, jo prefereixo no descriure, ja ho fa l’autor aquí:

http://danieltoca.org/

Finalment he de dir que crec (i no sóc l’única) que aquest tipus d’exhibicions haurien de tenir una major durada per gaudir cadascuna amb el temps que es mereixen i aprofitar al màxim el treball dels artistes, més encara amb el concert que va seguir a la mostra en el mateix espai es va reduir més el temps per apreciar-les.

lina bautista

Fotos: Violeta Blasco