SOMSONIDOSO / performances i concerts

El passat 15 de Febrer es van presentar a Hangar les propostes dels alumnes del Màster en Art Sonor de la UB, amb el nom de SOMSONIDOSO.

Encara que sota una categoria que es mostra com una disciplina dins l’art, Art Sonor, vam poder trobar peces amb formats mot diferents. En aquest cas em centraré només en aquelles amb un format “live” més proper al de la performance. La característica del conjunt de les accions en viu que es van presentar va ser que totes tenien com a tema principal el so, totes sonaven d’una manera o altra. Sembla obvi a l’estar dins d’un marc de Màster d’art sonor, utilitzar el so o l’altaveu com a matèria prima del projecte. Dins d’aquesta imposició voluntària vam poder trobar diferents propostes:

El treball amb la veu i el cos, amb les accions d’Ana Paula Santana “Jelengua III” i Tamara Montenegro “Voz l’interna”. La primera, més propera a la poesia, partia de la fragmentació d’un poema que anava recitant de manera fortament expressiva i amb cert romanticisme. Aquest s’anava solapant cada cop més per capes de soroll que anaven reduint la comunicació, comunicació que ja es veia impossibilitada en quant a la fragmentació de la paraula. Tamara Montenegro ens va proposar el que ela anomena “una aproximació a una exploració d’espais íntims a través de la veu i el cos”. Amb una posta en escena més pròpia de es arts escèniques que de la performance, mostrava el seu cos rodejat de cables i altaveus dels quals sortia soroll blanc combinat amb frases de registre de la seva pròpia veu. Una acció amb algun element irrellevant prollongat al temps que esborronava el que ens proposava.

“Tolerancia cer0” de León David Cobo, queda entremig d’aquesta primera classificació d’allò sonor a través de la veu i l’espaialització. Dividida en dos seccions molt diferenciades, va donar el toc relaxat i de diversió que moltes vegades ajuda a la distensió en aquest tipus d’esdeveniments. Després de tractar un tema molt cru, com és el de la violència cap a les dones, Cobo va fer una proposta totalment músical i d’espectacle que contrastava amb la duresa de la peça. Però fins a quin punt es converteix això en ironia?

Amb una proposta compacta, a l’acció de Felipe Vaz “Sin título”, va sonar la Sonata n.8 (Patètica) de Beethoven reordenada segons un criteri que combinava els fragments de la peça del més petit al més gran i els sons del més piano al més forte. L’àudio va sonar després de que Vaz realitzara una acció que consistia en el trencament de fragments, seguit de l’ordenació d’aquests de més petit a més gran, d’un vinil de la mateixa Sonata. Així l’acció tenia dues parts; una primera amb ell i el vinil com a protagonistes i una segona només amb l’àudio.

He deixat pel final la proposta de Francesc Llompart “Hangar” ja que encara que va ser un “live” l’emmarcaria millor dins del format concert que el de la performance. Es tractava d’un concert espaialitzat amb una disposició dels altaveus de manera no convencional, no estaven situats de forma circular apuntant al centre, sinó que cadascun enfocava a un lloc diferent. A es fosques la gent podia desplaçar-se i construir una escolta mitjançant el caminar.

Una critica que li faria a Llompart, però que potser és una mica per tos, seria la relació entre allò escrit al full de sala i el que es va presentar. Parlant amb Francesc vaig saber que l’espaialització que proposava din la sala d’Hangar venia donada per l’enregistrament de l’explosió d’un globus dins l’espai. Aquest va ser el punt de partida del projecte, cosa que a meu parer enriqueix molt més l’escolta. Si no, pot donar la impressió d’una peça, com tantes altres que genera diferents atmosferes amb múltiples focus.

En general una bona mostra de projectes en desenvolupament de gent que procedeix de diferents disciplines i convergeix en el so. Esperem veure l’evolució dels projectes a la pròxima mostra al Juny, o potser abans a qualsevol altre espai de la ciutat.

laura llaneli

Fotografies: Violeta Blasco