Paratext #39 per Gabriel Virgilio Luciani

Paratext #39
27 de novembre de 2019
Per Gabriel Virgilio Luciani

Arash Fayez (beca de producció 2019)
Giulia Deval (residència internacional)
Veronica Tran (beca residència lab d’interacció)

_Perquè funcioni la màgia (i la comèdia) la puntualitat és clau. El timing.

_A diferència de la majoria d’activitats a Barcelona, el Paratext va començar a les 19 h en punt.

_Cada artista tenia 30 minuts per presentar la seva obra. Cadascú va ser estrictament fidel a aquesta norma.

_Les transicions entre cada presentació només trigaven uns segons.

_El terra de la Sala Ricson estava gairebé buit quan hi vàrem entrar. Tanmateix, després de la primera presentació, hi havia sobtadament quatre files de cadires per mirar-ne la segona.

_En anglès, la paraula seamless s’aplicaria al fluix de l’experiència.

_Els parèntesis que albergaven el contingut d’aquest Paratext, les perifèries entre cada presentació considerades en la planificació, varen generar una sensació de suspens temporal. Tot això gràcies a en Marc i més agents que treballen per assegurar un esdeveniment suau i sense interrupcions.

Sense aquests detalls considerats, no hi hauria un conjunt. No podríem endinsar-nos-hi suficientment. No seria pas una experiència.

Començo el text per al Paratext #39 amb aquestes reflexions perquè m’agradaria entrellaçar l’experiència amb el concepte del “cub negre” i la performativitat de l’engany. Conversant amb l’artista Juan David Galindo fa mesos, em va explicar que estava formulant unes teories amb relació al “cub blanc”, el “cub negre” i el “cub gris”; una aproximació espectral a les estructures arquitectòniques que ajuden a mostrar obres d’art, siguin pel·lícules, quadres, instal·lacions, projeccions, etc. El cub blanc —sempre sota un escrutini odiós— cerca evidenciar cada subtilesa. És una estructura exhibicionista, abrusadora, enlluernadora. Cap persona ni cap objecte pot amagar-s’hi. El cub negre -utilitzat sobretot en el cinema i teatre- en canvi, neguiteja. És una estructura incerta, onírica i esotèrica fins i tot. Els seus confins no estan visualment definits; el recinte esdevé una atmosfera boirosa. Això excita, també.

Entrem a la Sala Ricson, tot a fosques menys una taula il·luminada escassament amb un focus, plena de cables que semblaven heura. Veus tímides, trencades, xiuxiuejades emeses per altaveus ens envolten. Només veiem siluetes dels altres; la nostra identitat rostral està ofuscada. És delirant. No hi ha més remei que deambular pel cub negre sense esma. De sobte, algú m’empeny. “Qui ets?”, pregunto. “Sooc jo”, respon amb rialles. (La Giuliana Racco jugant amb aquest anonimat). Unes làmpades a l’altra banda de la sala s’encenen suaument, mentre les altres s’apaguen. La veu de n’Arash Fayez/Faeiz ens dona la benvinguda en mig castellà, mig anglès i unes paraules en català. Parlant de manera críptica, ens diu “follow the light”. De sobte, a dalt, al control room de la sala, s’encén una llum i veiem n’Arash assegut a una taula amb un micròfon i un focus. Tot i que sona la seva veu, els seus llavis no es mouen pas. És un estratagema antic, emprat en les cases de terror. Un joc de presència i absència; una discòrdia entre allò que veiem i allò que sentim. És cine, és teatre, és horror. En David Lynch al llarg de la seva carrera com a escenògraf feia servir la mateixa tècnica en les seves pel·lícules. Quan tothom puja les escales per apropar-se a l’escena, n’Arash s’aixeca bruscament i puja unes altres escales fins a una plataforma més amunt encara, on comença un slideshow amb dos projectors. Veiem imatges encavalcades; documentació que prové de processos d’immigració que n’Arash va haver de passar per quan vivia als Estats Units, junt amb captures de pantalla del seu mòbil; vinyetes aleatòries de la seva estada tumultuosa allà.

Al cub negre, tothom és partícip. La manca de llum ens obliga a desvetllar-nos, a encendre els nostres sentits més atàvics. Els nostres trets, diferències, identitats i opinions es fonen en una massa col·lectiva; junts però a part, per citar el títol d’un projecte de n’Àlex Brahim. Tornem a la planta baixa de la sala. Files de cadires apareixen, com si creixessin com plantes de la terra (tornant als esforços sigils d’en Marc i d’altres). La taula plena de cables ara té cinc persones assegudes al voltant. La Giulia Deval introdueix el que estem a punt de veure. Explica que, fruit d’un jaciment fecund, n’han extret unes cintes antigues amb informació gravada que ajuden a entendre com eren els éssers humans d’aleshores. Ho presenta amb tanta fermesa que no s’hi pot discrepar. Els quatre “investigadors” que l’acompanyen dissequen les troballes sonores, narrant-nos el contingut, tot i que no se’ls sent gaire puix que s’emeten pels altaveus brots esmolats de so distorsionat d’aquestes cintes. Durant la presentació, hom s’oblida que és una presentació. Ni tan sols és una performance: és una escena, és màgia. La narrativa fictícia (si n’existeix una verídica) s’elabora davant els nostres ulls tal com passaria al cinema o teatre, però d’una manera encara més latent. Per un moment, el nostre ancoratge tossut i ferm a la realitat se suspèn, es qüestiona, es posa en pausa. Tal com el posicionament dels investigadors de l’Otolith Group, que consideren que de vegades hi ha més veracitat i historicitat en les narratives conspiratòries, la Deval manipula d’una manera gairebé diabòlica l’autoritat perceptiva.

I al cap d’uns segons després de la segona presentació, la Veronica Tran apareix a l’escenari. Malgrat ser una presentació més convencional, el contingut és salvatgement experimental. Caldria parlar dels ‘hyperobjects’ d’en Timothy Morton, un dels pensadors principals dels estudis OOO (‘Object-oriented ontology’) que sostenen que, contràriament a les perspectives antropocentristes que han dominat el pensament al llarg de la història, els objectes contenen una agència pròpia i, tal com nosaltres, són contenidors d’informació i experiències. La Veronica ens explica —amb un llenguatge força opac a causa del nivell alt de tecnicitat— que ha estat duent a terme una investigació arran de la memòria dels objectes, cercant “la metadada” dins d’aquests i la semiòtica de l’arxiu; la manera més externa i mimètica que tenim per visualitzar com seria el nostre propi emmagatzematge cerebral. Projeccions de formes amèbiques, una mena de llim cromàticament molt viu, rellisquen damunt gerrets, circuits i altres recipients d’informació. No és pas estrany, doncs, que ella s’aprofiti dels cubs negres per realitzar aquestes exploracions nebuloses. Requereixen un espai on la ment tingui o bé la possibilitat o bé l’obligació de reconfigurar-se segons l’escassetat d’elements senyalètics/semiològics que normalment tenim: llum, explicacions, linealitat, indicacions clares, etc. És el regne de l’imaginari, de la traducció interrompuda.

Vull finir amb dues cites: una d’una entrevista amb Francisco “Pancho” Casas, unx performerx, artistx i investigadorx xilenx:

“…si un tipo se va con un travesti que lo ‘confundió’ con una mujer, eso no es cierto, se está yendo con un hombre que está escondiendo su pene… y mientras este secreto esté más escondido, más lo va a estimular, y ese es el viejo juego de ‘si la presa no tiene miedo no hay cacería’. El miedo que le va produciendo en esos lugares.” (http://artishockrevista.com/2016/08/10/pancho-casas-la-censura-no-existe/)

Ens estimula ser “enganyats” i saber-ho. Per això seguim venint al cinema, a les cases de terror, als quartos foscos, als parcs d’atracció. Enyorem la incertesa. Desitgem l’experiència anònima. Ens excita el bondage identitari.

I una altra de l’Erika Fischer-Lichte que escriu a Estética de lo performativo: “Éste es el momento más temido por el público y al mismo tiempo el más febrilmente esperado, el momento al que, llegue a hacerse realidad o no, se orientan sus miedos más profundos, su fascinación y su curiosidad morbosa.”

Quan ens apropem a la vora entre assegurança i perill… quan entrem en un espai on rau el lleure i la seriositat…

eeeeessssspppppeeeeeeccccccttttttttaaaaaaacccccllllllllleeeeeee