Paratext #27 per Sergi Botella

Paratext n#27
20 de juny de 2018
per Sergi Botella

Birde Vanheerswynghel (beca d’intercanvi Sala d’Art jove-HISK)
Liv Schulman (residència Internacional)
Andrea Ganuza (beca d’intercanvii Hangar-Taller 7)
Mercedes Mangrané (residència de llarga estanda)

No hi ha temps per a la negativitat

Un voldria no conèixer absolutament res de les artistes que van presentar, tampoc del Paratext en si. I així poder abordar amb absoluta imparcialitat aquest text. Però treballar en l’equip d’Hangar i ser responsable directe dels Paratext crec que em dona cert avantatge. Val, compro, però és el segon que m’he plantejat. I la no suposada absoluta imparcialitat ha estat el primer, i em recorda que moltes vegades ens basem en certa negativitat per apadrinar un objectiu i així tenir una coartada per si surt malament. Llegint un comentari online de Diplo, (sí, el que va posar “Gasolina” de Daddy Yankee dissabte a l’escenari principal del Sónar nit), deia que no hi ha temps per a la negativitat. I en aquests temps, crec, això és essencial.

Comencem una mica tard i jo nerviós com sempre. En tancar la llum Luciana va presentar l’activitat i de seguida Birde Vanheerswynghel, que ha estat un mes a Hangar via Sala d’Art Jove i HISK, va començar a explicar-nos com treballa els seus dibuixos; aquests, de vegades monocroms en diferents tonalitats i d’altres en estricte blanc i negre, semblen fotografies tractades, i en part ho són. Què és, si no, una foto?, un instant capturat a partir de la manipulació de la llum i això és el que ella genera amb els seus dibuixos, originàriament facturats en fulles petites per després ampliar-los en grans formats i processar-los
amb una estructura i direcció. Per això utilitza processos naturals d’oxidació o afegeix capes de pintura i els redibuixa.
Birde parteix de formes bàsiques que després va modificant per representar paisatges inventats. I això és el que més em crida l’atenció del seu treball; aquesta capacitat per generar naturalesa com si tingués un algoritme que li permet infinits resultats, un generador d’entorns naturals. Una cosa interessant és el punt de vista, en cadascuna de les seves representacions no hi ha lloc per al subjecte. Les perspectives i el lloc des d’on es construeix el dibuix no semblen humanes i diria que tampoc animals. A vegades fa la sensació que és una càmera que va quedar perduda i amb autonomia per poder anar disparant fotos i moure’s entre frondosos boscos, selves, i vegetacions inventades. Si J.G Ballard és en algun lloc, segur que és en algun d’aquests jardins impossibles.
Birde va afegir que aquest procés de treball respon també als seus problemes de visió que no li permeten treballar de manera còmoda directament en grans formats, i això és al que em refereixo quan defenso que; “no hi ha temps per a la negativitat”.
Va finalitzar amb un vídeo en format estereoscòpic i amb Birde com a actriu principal, i ens va situar en una ficció una mica tenebrosa, amb un llenguatge a mig camí entre la comèdia punk i la sèrie B de ciència-ficció, molt anglès tot. Vaig veure Hitchcock i em va recordar a la fabulosa “Angoixa” de Bigas Luna, tot amb una postproducció acurada i un so fantàstic. El guió, d’alguna manera, remet a la precarietat, no només de l’artista, sinó també al problema dels preus dels immobles. Un treball molt ben produït.

Va començar Liv Schulman, artista argentina en residència internacional amb la seva proposta de quelcom que m’agradaria anomenar performance lingüística. Amb un control total del públic, desafiant amb la mirada, caminant al voltant de les cadires o interpel·lant un dels assistents suposadament situat al final de la sala cafè en mà, ens va explicar idees sobre economia, sobre el capital i la seva relació amb el naixement dels estats, així com sobre allò eròtic que expressament emfatitzava de vegades amb el seu cos i veu. A sobre d’una tauleta va disposar unes imatges plastificades, allà hi era Spinoza retratat, i en anar deixant anar sentències al seu torn deixava caure les imatges que d’alguna manera reforçaven l’enteniment dels conceptes. El treball de Liv se situa a mig camí entre els talks teòrics i la performance induïda, molt psicoanalític tot. Exercicis que li serveixen per navegar per conceptes enllaçant idees, acollint
amb fórmules el lèxic per solucionar problemes que ella mateixa planteja i resol.
Torno a la idea de “no hi ha temps per a la negativitat de Diplo” l’explicat era fort, amenaçant però real, molt emocional, global i personal al seu torn, assumptes que totes sabem però vam aparcar per poder viure una mica més tranquil·les. I els llançava amb total naturalitat com donant una classe d’economia i emocionalitat a nens grans.

La peça anomenada Formal Economy, pot adquirir diferents formes com va passar el maig del 2018 a Alt_Cph a Copenhagen; així, vam veure alguna cosa en procés, en construcció; en definitiva, el que va estar treballant durant la seva estada a Hangar i seguirà donant forma.

Ja a mitja sessió, Andrea Ganuza que va obtenir la beca d’intercanvi entre Hangar i Medellín a Taller 7, ens va demanar sortir fora, asseient-nos enmig de la plaça, i ràpidament va disposar alguns objectes i dibuixos en format cartes així com una ampolla d’aiguardent per acabar.
Ens va explicar la seva experiència a Medellín; esquiva amb l’objectiu de la seva residència, se’n va anar al vivencial i personal. Així, va focalitzar en els records d’allò viscut durant la seva estada a la ciutat i posteriorment va facturar els dibuixos que les assistents es passaven de mà en mà. Ens va assegurar que l’experiència li ha canviat la vida fins a tal punt que torna a Medellín per quedar-s’hi. I això és modificar també la vida d’una mateixa mitjançant la pràctica artística.
Així les cartes – dibuixos de La lluna, L’esquerda, El gat blau, Taller 7 o Libido – funcionen com a records il·lustrats, gairebé com a souvenirs d’una mateixa.
La seva visió d’una ciutat apedaçada, on la disposició dels diferents districtes és totalment classista, és també molt positiva (com Diplo ens deia) ens agradi o no. I en un altre aspecte on va focalitzar Andrea és la cura de negativitat que ofereix Medellín. El llegat de violència i el saqueig de Colòmbia ha estat i és de tal envergadura, que les gents d’allà VIUEN amb majúscules i valoren la vida fins al minúscul.
Així la implicació vital i el fet de no voler desprendre’s de la necessitat d’aquesta ciutat va fer que Andrea encara guardés un terç d’una ampolla d’aiguardent que ens va oferir beure entre totes, per tancar aquest cercle, i suposo que per poder obrir-ne de nous.

Vam tornar a la sala Ricson. Mercedes Mangrané, artista en residència de llarga durada a Hangar, va repassar la seva trajectòria partint de les aquarel·les sobre peces industrials. Ha citat Settai Komura, dissenyador, il·lustrador i pintor japonès figura clau del moviment Shin-Hanga de principis del segle XX. Ens va explicar per què atén les seves necessitats en petit format, focalitzant en el detall.
Igual que Birde, de vegades pinta en un sol color, i d’altres combina els tons de manera molt equilibrada, aconseguint paletes semblants a les de la indústria tèxtil. Les pintures de Mercedes Mangrané il·lustren detalls de detalls i amb el temps aquests han extorsionat en una figuració que s’ha transformat ja en una mena d’expressionisme abstracte soft; exemple d’això són el conjunt de treballs sota el nom de Sostre, començats el 2017 i actualment encara en procés. La matèria dona volum a finestres, llums, bigues o parts de coses que l’obsessionen, l’interessen o simplement necessita representar. I això, l’obsessió per parts de l’arquitectura domèstica, és el que el moviment Shin- Hanga proposava, entre altres coses.
Els que tenim la sort de poder veure l’evolució del seu treball de prop ara ens trobem amb unes solucions pictòriques en qué grans quantitats de pintura a l’oli s’estructuren ja; unes imatges més a prop de la instal·lació o, si se’m permet, de la pintura en tres dimensions.

Mercedes va ser l’artista que va treballar en el projecte per a la Nit dels Museus 2018, en col·laboració amb el Jardí Botànic de Barcelona i Hangar, i per a això va preparar un recorregut anomenat Flirteig, alterant la visita guiada de l’espai. Una soprano cantant en directe al costat del cor de granotes de l’estany, cartel·les il·luminades a terra amb informació històrica sobre la naturalesa i la seva relació amb el romàntic o el festeig entre altres aspectes. Va mostrar també un vídeo a la instal·lació del Jardí Botànic que ens va passar al final de la sessió. En aquest, una barreja d’àudio progressiu (música de Raig-60 / Ander Agudo) i imatges de flors i naturalesa, així com de reixes modernistes i altres al·lusions a la propietat privada, estructuren un treball que utilitza eines del videoclip o del llenguatge publicitari per trobar una solució de vídeo documental que, perdonin la insistència, recorda el que va dir Diplo: «No hi ha temps per negativitat».

Respostes de les artistes sobre la següent sentència:

“There is no time for negativity”.

Liv Schulman

Jo crec que és un lema del capitalisme com a forma productiva de positivitat. Estem en un context en què d’alguna manera no se’ns permet lamentar gaire la pèrdua d’alguna cosa sense que es torni la pèrdua de capacitat productiva i reproductiva. Com que el treball està basat en l’explotació del jo com a servei o comoditat, la negativitat generaria un excés de falta en un món en què només afegir i proposar és possible.

Andrea Ganuza

‘La vida m’escup, la sort m’enganya, la glòria m’esquiva, la mort m’agafa!!!’

Mercedes Mangrané

Doncs em ve al cap el següent: som en una era en què abunda l’entusiasme fingit i el complex narcisista. A través de l’assoliment, l’èxit, el coaching i mil i una pràctiques pro-comuns se suprimeixen o oculten pors, i per això ens tornem sensibles en excés a la crítica negativa, -pràcticament inexistent en el terreny artístic-.
La negativitat també em recorda la dificultat que tinc per al NO, i la seva posada en pràctica per cuidar-me i buscar l’espai que jo vull a la vida.
A vegades s’associa amb el fet de ser un hater, o amb l’individualisme, o amb alguna cosa potencialment nociva. Es pot canalitzar la negativitat del món també, i transformar-lo en una digna ràbia o en poesia, o en nous mons que inevitablement estiguin en aquest (pintura, vídeo…). Pot ser una força motora.