Projecció de “La tortilla” (WIP) de Lluís Escartín a l’Arts Santa Mònica

L’obra del Lluís Escartín és una composició sense partitura, una obra que trenca amb els formulismes de la videocreació local. Traspua la dolorosa experiència de buscar l’autenticitat. És el compromís analític de fer visible el que, obstinadament, la societat fa invisible.

 

Projecció:

 

1- La tortilla (work in progress). 15 min. 2015

2- Texas Sunrise. 25 min. 2002

3- Terra Incognita. 15 min. 2005

 

La tortilla (work in progress) Vivir no es vivir sino darse cuenta. J.M. Esquirol.

 

Texas Sunrise experimenta amb el llenguatge cinematogràfic no lineal provocant un discurs crític en el qual la confrontació entre so i imatge crea una obra tan senzilla i complexa com a poètica i política. Es presenta com una triava al paisatge del sud-oest nord-americà, un muntatge d’imatges de ritmes canviants vertebrat per la paraula apassionada d’un home invisible, del com només sabrem, al final, que es nomena Johnson Frisco. La seva lleugeresa sobre la terra converteix l’obra en un road movie indirecte.

 

Terra Incognita ens ensenya la terra del Penedés, que adquireix de tan poc connotada una bellesa estranyíssima. Escartin ens mostra les coses transformades per la seva visió inspirada. Això és la màgia videogràfica, una virtut rara i ben difícil.

 

Lluís Escartín és fotògraf errant i poeta del cinema, fundador de Armadillo Productions a Nova York, conservador de cel·luloides i fotografia a la selva tropical “xiapaneca” entre moltes altres coses: ell és, en totes les seves encarnacions, un observador del món amb compromís poètic. La seva biografia es podria mesurar en quilòmetres, si tenim en compte el sentiment d’un artista inquiet i curiós per descobrir llocs, persones i, el que és més important, a ell mateix. No és casual que la seva primera exposició fotogràfica tingués com a títol «Perpetual Movement». Quan, per accident, treballa amb Jonas Mekas, canvia la càmera de fotos per una càmera de vídeo, i càmera en mà, es dedica a viatjar per deserts, selves i altres llocs desolats.

 

Presentació a càrrec d’ Elena Oroz.

Elena Oroz, docent crítica i programadora especialitzada en no ficció. Actualment exerceix de professora associada a la Universitat Carlos III de Madrid i a la Universitat Oberta de Catalunya, a més de dictar cursos de documental en centres com l’ESCAC, TAI i LENS. Co-directora i cofundadora de la revista en línia Blogs & Docs fins al març del 2012. Co-editora dels llibres Lo personal es político. Documental y feminismo (con Sophie Mayer) y La risa oblicua. Tangentes, paralelismos e intersecciones entre documental y humor (con Gonzalo de Pedro).

 

Una iniciativa de Hamaca.

Dimecres, 22 de juliol 2015 a les 19h. al hall de l’Arts Santa Mònica.