Paratext #42 amb Núria Inés, Helena Vinent, Sol Prado i Natalia Domínguez
Aquest nom, Paratext, amaga una programació mensual de presentacions d’artistes residents a Hangar de llarga i curta durada, així com de les residències internacionals. En ella presenten, en diferents formats, projectes concrets o parts del seu treball. Les sessions són sempre obertes al públic amb el propòsit de possibilitar la interacció amb els propis artistes. Així mateix, cada Paratext compta amb un/a redactor/a que posteriorment publica les seves impressions sobre la presentació en aquest bloc. En aquesta ocasió, el redactor serà Antonio Gagliano.
La propera sessió de Paratext tindrà lloc el dimecres 26 de febrer a les 19 h a la Sala Ricson d’Hangar.
Presentaran els seus projectes:
Núria Inés és artista i relatora gràfica. Es desenvolupa des del dibuix i la narració entenent aquestes pràctiques com a actes de performativitat ritual que li permeten activar lectures crítiques dels contextos vitals i quotidians pels quals es creua de forma directa. Per a això, construeix les experiències de forma conscient usant les estratègies gràfiques i estètiques de l’apunt, el còmic o la novel·la gràfica com a pretext per involucrar-se en situacions en què transcriure la narració de l’experiència jugant a un acte d’ofrena. Treballa des de la narració vivencial com un entorn ple d’oportunitats per a comprendre que idees construeixen l’imaginari d’un lloc o situació, prenent el mapeig d’aquest escenari com a primer pas per generar noves alternatives de pensament.
… Mira, que el que vol la Núria al cap i a la fi és assabentar-se de com ho fan les altres per viure i com els va. Com ocupen l’espai, com gestionen el seu cos i la seva ment en aquest món i que pot treure ella mateixa de valor per intentar portar-lo a la pràctica. Per ara viu i treballa a la distància de la targeta de metro T-Casual de Barcelona (amb molta ràbia perquè la T-10 li anava molt millor). Segons li permeti el seu treball que està bé i li agrada “però té les seves coses de merda com tot” s’apunta a seminaris d’art i desenvolupa els seus projectes per no sentir que li passa la vida per davant de el desig.
Helena Vinent treballa amb continguts visuals i discursius que produeix o dels que s’apropia de diferents mitjans, per després reorganitzar, postproduir-los i resignificar-los generant un univers propi que muta en funció de cada projecte. Actua sobre les significacions universalment recognoscibles i les desplaça per tal de canviar certes lògiques de sentit per així assenyalar com ens construïm en el context d’un capitalisme audiovisual on la informació no flueix en el buit, sinó que es presenta en un marc polític i tecnològic de control que roman supeditat a relacions de poder. Dissociació, subtítols, soroll, no-so, espai virtual, acceleració tecnològica, nova carn, codi, llenguatge, construcció de la veritat, error, traducció, polítiques de control dels cossos, futurs especulatius i informacions extremes són diverses designacions que poden servir per definir les seves línies d’investigació. La seva pràctica és fragmentària i no es limita a una disciplina concreta. Explora els límits dels diferents llenguatges per configurar la seva obra, que pot materialitzar-se mitjançant vídeos, escultures, acumulació d’arxius, pròtesis, accions, instal·lacions, o distribucions expandides. Actualment el seu treball aprofundeix en aspectes de la construcció identitària dels cossos tolits, en el sentit més ampli del terme. Des de la reflexió crítica i el seu posicionament com a sorda i discapacitada pretén abordar els camps de la teoria cuir-queer/crip, proposant relats que especulen sobre altres realitats, cossos i imaginaris que desvien l’atenció sobre les normes imperants, sobrepassant la idea del que és o no és ser humà.
Natalia Domínguez és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Granada, ha realitzat estudis a la Fontys Hogeschool voor de Kunsten a Tilburg, Holanda, i té un Màster en investigació i producció artística per la Universitat Politècnica de València.
La seva preocupació artística sorgeix de l’interès per l’anàlisi del símbol com a contenidor de significat i com aquest ens ajuda a concebre l’espai que ens envolta. Se sent més fidel al concepte que a la forma i idees com la necessitat de comunicació simbòlica i el qüestionament de la utilitat de l’objecte artístic són bastant recurrents en el seu treball, de manera que en moltes ocasions acaba qüestionant la pròpia naturalesa de l’art i els codis jeràrquics que la componen.
El treball d’art de Sol Prado està enfocat en la creació de ficcions a través de l’ús de procediments paròdics i irònics que busquen desmantellar les estructures perverses del paradigma neoliberal. La seva recerca col·lectiva indaga en la subjectivitat neoliberal, el deute com a motor productiu i les patologies com a conseqüència de la impossibilitat d’exercir la pausa. Considera que la re-actualització dels mecanismes del feixisme s’expressen per mitjà d’una artilleria fina i cosmètica de domesticació l’objectiu final de la qual és la privatització de les forces del comú i del pensament.
Actualment es troba treballant en la realització d’un curtmetratge documental/ficció a manera de tráiler de videojoc en el qual el progrés del “joc” es realitza a través de les decisions preses per part dels “jugadors”. El ventall d’opcions i la informació presentada en el projecte es generen a partir d’una sèrie d’entrevistes realitzades amb persones refugiades a l’illa en les quals van descriure, amb detall, totes les opcions que els són ofertes tant pel sistema “oficial” com pels contrabandistes, depenent de l’origen i destinacions finals del viatge, els diners disponibles i la seva situació geopolítica. Aquesta “ficció” es crea mitjançant un registre audiovisual en primera persona de tota la localització en el seu estat original, empenyent al binomi ficció-realitat a un constant estat de tensió.
Amb el suport de:
Categories: Paratext |
