Paratext #43: M. Lawton, P. Bruna, J. Gorostidi, M. Pecchioli, P. Maisel, N. Dominguez
ACTIVITAT AJORNADA. NOVA DATA PER CONFIRMAR.
Aquest nom, Paratext, amaga una programació mensual de presentacions d’artistes residents a Hangar de llarga i curta durada, així com de les residències internacionals. En ella presenten, en diferents formats, projectes concrets o parts del seu treball. Les sessions són sempre obertes al públic amb el propòsit de possibilitar la interacció amb els propis artistes. Així mateix, cada Paratext compta amb un/a redactor/a que posteriorment publica les seves impressions sobre la presentació en aquest bloc. En aquesta ocasió, la redactora serà Blanca del Río Pérez.
La propera sessió de Paratext tindrà lloc el dimecres 25 de març a les 18 h a la Sala Ricson d’Hangar.
Presentaran els seus projectes:
Michael Lawton és un artista que treballa amb la pintura i l’escriptura. Utilitza l’abstracció per narrar moments verbals, viscuts o especulatius; l’instant en què el núvol de cendra fosforescent es va solidificar voltant de la ciutat de Pompeia, per exemple, o el moment en què els nostres llunyans avantpassats es van arrossegar des del pantà primordial fa 3.800 milions d’anys. Escriu sobre els mateixos moments en què allò sensorial s’apodera del cervell, de vegades inventant o intercanviant llenguatges per fer-ho, posant aquests textos en presentacions alternatives o futurs contrafàctics.
La recerca artística de Paula Bruna neix de l’estudi del conflicte entre una societat basada en el creixement econòmic i la naturalesa limitada del medi que la sosté. Prenent com a referencia conceptes d’ecologia, sostenibilitat i economia ecològica, la Paula s’interessa pels jocs de tensions entre societat i medi ambient i el procés de col·lapse en totes les seves fases (des de la inestabilitat de l’equilibri previ a l’escenari postcolapse). En les seves instal·lacions utilitza elements quotidians per representar i investigar en forma de poesia visual aquestes qüestions. En els seus últims projectes investiga sobre la conformació del relat de l’Antropocè des d’un punt de vista no humà, en un exercici de concepció ecosistèmica més àmplia.
Treballant en els camps de video, performance i instal·lació, Gorostidi desenvolupa projectes a llarg i curt termini que examinen el paper de la subjectivitat en la construcció i representació del jo i que exploren les qüestions d’identitat com un producte de les nostres estructures i relacions socials. Sovint, utilitzant tècniques de creació automàtiques i col·laboratives que s’assemblen al “Cadàver exquisit” o al “Telèfon”, produeixen obres de múltiples capes que qüestionen la idea del “Ésser original” i deconstrueixen les nocions contemporànies d’autenticitat, autonomia, identitat i alteritat.
La seva recerca artística se centra en el cos com a eina per investigar els contextos polítics i ètics que activen les pràctiques socials i estètiques. Els seus projectes recents estan relacionats amb l’impacte de l’aburgesament en la comunitat local, les qüestions de gènere i la cultura queer.
Adopta diferents llenguatges estètics (cinema, instal·lacions sonores, arts escèniques) per construir un coneixement basat en el compromís, l’autocura i la construcció de la comunitat. Aquest procés és una forma íntima i pública de resiliència.
La pràctica de treball de Maisel explora el llenguatge de la fotografia a través de l’escultura, el collage i els objectes fotogràfics. Subvertint la mateixa alfabetització visual de l’espectador i les expectatives de l’espai fotogràfic, provoca una reavaluació tant del valor d’ús com de la bidimensionalitat del mig.
Maisel recull materials quotidians de llocs geogràfics específics, utilitzant-los per crear arranjaments escultòrics en espais poc profunds en l’estudi. Després fotografia els arranjaments, reajustant i refotografiant contínuament els materials al seu lloc, el que resulta en seqüències iteratives que recontextualitzen les diverses històries dels materials. A mesura que els mateixos objectes es reorienten a través d’una sèrie d’imatges, els elements adquireixen una tracció visual diferent a través de la seva repetició i reaparició en múltiples obres.
Les natures mortes de Maisel estan sovint compostes de paper de rebuig, materials arquitectònics i de construcció reutilitzats, miralls i diverses fotografies: fotos familiars, imatges trobades i les pròpies instantànies de l’artista. Mitjançant l’acte de la refotografia, es produeix un anivellament entre les imatges i els materials. El significatiu i l’arbitrari, el mundà i el revelador s’abstreuen a través de l’eliminació de la càmera i l’aplanament de l’espai. La subjectivitat de les imatges i materials incrustats funciona en contrast amb el seu aparent formalisme.
Maisel utilitza una perspectiva ambigua, composicions angulars i formes abstractes per centrar l’atenció tant en la superfície de la impressió com en l’espai representat de la imatge. També reintrodueix la dimensionalitat en el pla de la imatge afegint talls, dibuixos, pintures i collages a la majoria de les impressions, però no a totes, el que resulta en una empenta i tracció entre dues i tres dimensions.
Natalia Domínguez és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Granada, ha realitzat estudis a la Fontys Hogeschool voor de Kunsten a Tilburg, Holanda, i té un Màster en investigació i producció artística per la Universitat Politècnica de València.
La seva preocupació artística sorgeix de l’interès per l’anàlisi del símbol com a contenidor de significat i com aquest ens ajuda a concebre l’espai que ens envolta. Se sent més fidel al concepte que a la forma i idees com la necessitat de comunicació simbòlica i el qüestionament de la utilitat de l’objecte artístic són bastant recurrents en el seu treball, de manera que en moltes ocasions acaba qüestionant la pròpia naturalesa de l’art i els codis jeràrquics que la componen.
Amb el suport de:
Categories: Paratext |
