La lent del coronavirus. Text d’Iván Paz

Algú em va dir que les doctrines i teories poden usar-se com lents. La seva polarització visualitza (amb inevitable alteració) una part de l’espectre.
Així, a través de la mecànica veiem forces i contraposicions amb la dialèctica.
Aquests dies, l’estudi dels elements que determinen patrons poblacionals de salut i malaltia davant un virus ho ha inundat tot.
A través de l’epidemiologia hem observat el creixement exponencial lliure, mitigat i la seva dependència de la taxa de propagació. Hem vist la corba de creixement exponencial fins al cansament.
El virus, una estructura de RNA tan simple i amb una capacitat de replicació que resulta sorprenent. Material genètic que només es replica, el perfecte exemple del gen egoista de Richard Dawkins.

Resulta irònic el simple de l’estructura que contrasta amb les complexitats socials que visibilitza. Davant la saturació d’informació va ser l’ús del coronavirus com a lent el que va cridar l’atenció.
La senzillesa de virus fa honor a les mesures de mitigació: quedar-se a casa i rentar-se les mans, perquè la coberta de lípids permet eliminar amb aigua i sabó. Mesures tan simples que estableixen una clara frontera responent a la pregunta: qui pot fer això?
Les següents línies llisten les coses que per a mi són més visibles en aquests dies, fulguren com estrelles, no hi ha estructura en aquestes reflexions, són més una invitació a llegir i extreure conclusions.

El sistema es basa en la circulació contínua de béns i serveis, al punt que podríem estructurar les diferents estratègies dels països per com intenten equilibrar la producció i el consum amb la salut de qui produeix i consumeix.

La fragilitat de sistema, que semblava robust fa uns dies, té a veure amb les xarxes de producció i circulació (per exemple gran percentatge de les entrades per a medicaments de molts països vénen de la Xina). Aquí hi ha un delicat balanç entre la sobirania dels estats (per exemple, alimentària, d’entrades de producció de medicaments, investigació, patents, etc.) i el desenvolupament dels processos econòmics globals. Alguns autors, assenyalen com aquests processos han permès les pertorbacions ambientals que van propiciar l’existència de virus (Vegeu, per exemple, l’assaig Destroyed Habitat Creates the Perfect Conditions for Coronavirus to Emerge, publicat per Scientific American). Un exemple per altres tangible és la indústria turística (una interessant discussió que sorprenentment resulta vigent està en el llibre de Susan Sontag: Sobre la fotografia).

D’altra banda, es visibilitzen les inequitats socials que, estant aquí abans de l’epidèmia, divideixen la població en aquells que poden aïllar-se, mantenint un “clúster” tancat de contactes, amb els que no. A més, les diferents realitats socials (no només en infraestructura de salut sinó en els passats històrics de cada país) permeten observar les diverses formes que pren l’aïllament (anomenat confinament, sana distància, lockdown o social distance i totes les altres formes de nomenar-ho).

En anunciar les mesures (siguin de prevenció o mitigació), els discursos polítics visualitzen els imaginaris col·lectius a través de les imatges a les quals apel·la cada estructura política. Per exemple, les metàfores de guerra (contra un virus?) Que s’ha fet servir en alguns països europeus, els nacionalismes, o les comunicacions que aposten a ser més informatives en diferents nivells.
Es fa visible també el nivell de federació o autonomia de les regions que componen els estats nació, i a quins sectors de la població i com s’estructura cada discurs polític.

A Mèxic, per exemple, s’han utilitzat les descripcions tècniques de les PCR (Polymerase chain reaction, que permet amplificar una part del material genètic per trobar al virus) per explicar les limitacions de les proves ràpides o per què es fa servir el sistema de mostreig “sentinella”. No obstant això, poca claredat existeix pel que fa als decrets que protegirien les ocupacions de la gent dels acomiadaments. En alguns països, malgrat que he vist innombrables comunicacions oficials, no he vist una sola gràfica o una explicació clara de l’estratègia de mostreig utilitzada.

Al seu torn, la implementació de les mesures deixen veure les rutes de comunicació dels estats amb la gent, per exemple en nombre de persones que tenen un compte bancari. Hi ha països que han transferit diners als seus ciutadans. I d’altres que ho han fet a través de les companyies. A més els últims dies han deixat veure els processos de control que podrien aparèixer en alguns països, per exemple, en les aplicacions per a telèfon mòbil que els ciutadans instal·len i que permeten geolocalitzar-los. Ja Marina Garcés té algun text titulat El control social serà un dels Grans Guanyadors de la pandèmia.

Gent a tot el món crida a aquest un moment de transició. Arundhati Roy compara la pandèmia amb “un portal” des del qual entrarem a una nova era. L’element clau per a mi és com travessarem aquest portal. Quan la corba es dobli i la normalitat cobreixi el que veiem a través de la lent de coronavrirus, quedaran les seqüeles: els morts, els deutes, la gent sense feina i també aquelles companyies que han crescut amb aquest procés. Quedaran totes aquestes visions de les estructures socials que hauran passat com en un somni. Quedarem qui, a través de la immunitat de ramat, la sort o l’aïllament ens trobarem travessant aquest portal.

Barcelona 7 d’abril de 2020

Iván Paz és membre del col·lectiu en residència Toplap.