Patricia Fernández Antón participa a la residència i exposició “Donar joc”

Patricia Fernández Antón va participar a la residència i exposició “Donar joc” de Major 28, La Floresta (Lleida). Amb els artistes Federico García Trujillo, Mercedes Mangrané, Jan Monclús i Estela Ortiz. L’exposició es va inaugurar el dia 19 d’agost i s’està preparant un event de clausura amb data a determinar.

Major 28 és un projecte impulsat i coordinat per Lluc Baños Aixalà des de 2014.

www.vimeo.com/major28

www.facebook.com/majorvintivuit

–

Textos a càrrec de Mercedes Mangrané

“Donar joc” proposa una reflexió sobre la ritualitat en l’art, l’imaginari esterotipat del joc i l’exorcisme del procés creatiu. Les obres exhibides (i els petits detonants d’acció) poden llegir-se com a mediums del record o l’espai del somni, uns cops fabulats, altres evocant una nostalgia d’un temps on la fisicitat evocava les qualitats de l’empatia. Redefinint lo comú, els artistes s’allunyen del consens mantenint les diferents formes de concebre l’aproximació a l’imaginari lúdic, des d’un espai que convida a l’activació de l’espectador des de certa teatralitat i voluntat d’aconteixement. En la interrupció del quotidià que suposa Donar joc, es convida a lidiar amb el present evocant i revisant les promeses del passat, creant espais per a noves il·lusions, des de la memòria de l’arxiu, la confrontació dialògica amb l’espectador i l’experiència davant el propi material sensible. Donar joc es planteja el sentit de realitzar quelcom “edificant”, tal com la mateixa accepció denota: el fet de “ser útil per a alguna cosa” o “rendir”. Entorn aquestes accepcions i creant-ne de noves, l’exposició reuneix una sèrie d’artistes d’una mateixa generació que medeixen amb diferents intensitats les expressions relacionades amb el rendiment i la força, la destrucció de les espectatives i la seva regeneració.

Revifant l’aspecte clandestí i individual de la màgia en els gestos cotidians, Patricia Fernández Antón (Barcelona, 1985) mostra la poesia dels jocs tradicionals, retratant les microcoreografies dels jocs de fils en què la figura de l’altre és indispensable per activar una comunicació en codi obert. Congelant a través del grafit els moviments de les mans, convida a l’espectador a recórrer amb el moviment del seu cos el laberint del joc de mans. Emprant el dibuix com a rastre, la sèrie de dibuixos evoquen la memòria de tradicions fugisseres, animant la corporalitat i les accepcions del rastre i contagi del gest sobre el paper.

La celebració i el ritual màgic es destil·la també de les obres de Federico García Trujillo (Tenerife, 1988), coneixedor del potencial simbòlic dels títols davant obres que al·ludeixen la voluntat d’optimisme davant temps crítics, a mode de conjur. La foguera, element de joc alucinatori i profà, es transforma en una culminació meticulosa de desitjos de l’artista, així com l’obra sobre paper Utopies ingènues, que amaga un missatge tragicòmic que bé podria provenir de les galetes de la fortuna, de caràcter visionari. Seguint les Trampes trobem l’imaginari dels jocs de infantesa on la caça i la necessitat de possessió revelen característiques íntrínseques a l’ésser humà, des d’una posada en escena teatral.

La proposta Estructures de Mercedes Mangrané (Barcelona, 1988) parteix de l’observació in situ dels dispositius per fer esport a l’espai públic del poble. Una sèrie d’aquarel·les conforma un arxiu manufacturat sobre la narrativa de l’esforç que converteix els espais impersonals en llocs. Des de la sorpresa davant maquinàries que evoquen escenaris futuristes disposats per al l’ús públic, es ressalta la paradoxa de l’ergonomia i la humanització d’aquests “personatges”. El fetixisme que desprén el culte als objectes, és copsat també per una sèrie de ceràmiques de petit format que simulen el despeçament d’una màquina esportiva, desmembrada per l’espai expositiu.

Conscient de que la pintura és un element amb possibilitat de ser interpretat contextualment, BOOM BOOM BOOMER i Bubbaloo d’Estela Ortiz (Terrassa, 1988) recorda la fascinació per l’imaginari de consum capitalista que recorre a l’arquetip dels superherois i la força sobrenatural. En clau paròdica, el medi pictòric convida a ser “devorat”, establint una espècie de mímesi sinestèsica entre el medi i la representació. La llaminadura amaga el reflexe biogràfic del temps d’ infantesa, la recompensa i el desig, així com les contradiccions entre els estereotips de gènere.

Partint de la posada en escena de l’accident, la levitació i posterior caiguda del quadre 3% (on hi ha representat un iceberg) a la piscina municipal del poble, l’artista Jan Monclús (Lleida, 1987) proposa la confrontació directa amb la caiguda de les expectatives i practicitat de l’obra d’art. La imatge cristal·lina i la lleugeresa són qualitats ja evocades en un quadre que l’artista reutilitza donant-li una altra funció, retrobant-se en el seu joc de miralls: l’artificialitat d’una piscina, la impossibilitat de fusió amb la natura. En aquesta fabricació del “cadàver”, l’obra recorda els referents cinematogràfics de sèries americanes, així com un modest homenatge del conegut Bigger splash de David Hockney, entorn la crisis de referència pictòrica.