Aquesta no és l’aturada que volíem. Text de Paula Bruna

Tantes vegades he sentit el vertigen d’una vida accelerada que m’exigia produir, projectar, gestionar, crear, comunicar, sol·licitar, innovar, estar al dia professionalment (en el meu cas, dues professions), adaptar-me a horaris i terminis de lliurament ajustadíssimes i arribar a fi de mes; i alhora mantenir el contacte social i familiar, atendre la meva casa, cuidar el meu cos i la meva ment i procurar assistir als esdeveniments culturals i d’oci que considero imperdibles. I mentre fas tots aquests malabars i quadres l’agenda, a més un ha de recordar ser feliç, (com deia la meva professora de ball, “ja us sabeu la coreografia, ara us falta gaudir-la”).

Tantes vegades, en aquesta voràgine, he desitjat que el món parés per a poder descansar, donar prioritat a l’important en comptes de l’urgent i fer les coses a un altre ritme. Però aquest no era l’aturada que demanava.

Tantes altres vegades també hem protestat per un sistema que considerem injust i destructor. Un sistema l’objectiu principal del qual, el creixement il·limitat, és un oxímoron devastador. Un model social molt poc resilient, extremadament vulnerable als greus conflictes ecològics que ell mateix genera. Un model per al qual, fins i tot entre els quals reconeixen la seva inviabilitat, no se li troba alternativa perquè la seva rigidesa li impedeix modificar el rumb; perquè la globalització va calcigar altres maneres de viure; perquè mitjançant les polítiques de la por es va encarregar d’inocular-nos la idea que, no sols és el menys dolent dels models possibles, sinó que qualsevol altre ens conduiria a la barbàrie, com si aquesta no estigués ja present en els camps de refugiats de Lesvos o entre els cartons del caixer del meu barri. Tantes vegades els que ens obstinem a revelar la ficció del capitalisme tardà i obrir portes cap a altres maneres de convivència –tant entre humans com amb els no humans i el conjunt dels sistemes ecològics en els quals vivim– hem desitjat que el sistema parés. Però no era aquest l’aturada que demanàvem.

El confinament ha posat en escac al sistema socioeconòmic, però també ha limitat enormement les relacions humanes. Em refereixo tant a les relacions entre humans com a les dels humans amb la resta de la naturalesa, que s’han vist truncades abruptament, i relegades al mínim entorn casolà (que no sempre és el familiar) d’uns pocs metres quadrats. Tot això, en una societat que ja sofria d’una gravíssima alienació del món natural. Era necessari un major acostament físic a la resta de la naturalesa amb tots els sentits, però en canvi aquest estat d’alarma ha aguditzat l’hegemonia de la visió en un món relegat al virtual. Demanàvem una convivència, no un aïllament.

Quant al funcionament del sistema, és cert que queda seriosament tocat i que ha portat beneficis col·laterals com la millora de la qualitat de l’aire de les ciutats. Però sense un qüestionament de la causa última dels conflictes, sense un reconeixement de la nostra vulnerabilitat com a societat molt poc adaptable, i sense baixar-se del pedestal de l’hegemonia antropocèntrica amb tot el que això comporta; sense aquesta reflexió (que ha de portar a l’acció), tot benefici serà temporalment i ràpidament revertit després de la catàstrofe. I no està succeint tal reflexió, ni per remei. Perquè com ja hem vist, fins i tot en aquest estat de crisi, la producció és l’últim que s’atura, i arribem a la paradoxa de no poder pujar als terrats mentre que alguns estan obligats a desplaçar-se amb metro per a anar al seu treball on, juntament amb quinze persones més, dissenyen la pròxima campanya de vendes del producte de moda. No volíem pegats ni millores casuals, volíem canvis conscients i profunds.

Sento en la ràdio parlar de la lluita contra el virus i no puc evitar pensar en les lluites que se’ns acumulen: la lluita contra la contaminació atmosfèrica, la lluita contra els plàstics, la lluita contra el clima (tal com la proclama l’Ajuntament de Barcelona), i ara la lluita contra el virus (aquest virus, després se’ns podran sumar més). Però ens equivoquem de front, perquè la lluita ha de ser contra el sistema que potencia uns conflictes que la seva rigidesa li impedeix suportar. Perquè igual que el canvi climàtic o la contaminació per micro-plàstics, la crisi que ens porta aquest virus també té relació amb el model de creixement il·limitat. Només cal pensar en l’impacte que ha tingut en la propagació del virus l’elevat tràfic global de persones i mercaderies, tan necessari perquè el cercle de producció i consum no desacceleri –sense esmentar les desigualtats socials que deixa al descobert respecte al grau d’afectació–.

En fi, cal ser positius i intentar aprofitar el que té de bo la situació. Així que aprofitaré per a conèixer més als meus veïns, comunicar-me més amb la meva família i amics, passar-me hores contemplant el cel i el pas del temps a través d’ell, veure pel·lícules i llegir llibres pendents i gaudir d’organitzar-me el meu temps com millor em convingui. Ah, i acabar la tesi, clar. També gaudiré del silenci i la seva ruptura pels aplaudiments col·lectius i les cançons compartides des del balcó (algunes més que unes altres…). Però que surfejar la situació no ens encegui. No ens conformem amb el món virtual; no ens convertim en éssers amb vides relegades a una cadira i a una pantalla mentre continuem consumint feliçment productes. És a dir, no siguem com els humans que habitaven l’estació espacial Axioma en Wall-E, la pel·lícula de Pixar. Visquem aquest moment tan bé com sigui possible, però també enyorem el contacte presencial amb la nostra família expandida i amb la resta de la naturalesa. Aquest no era l’aturada que havíem demanat, així que continuem treballant per fer possible altres maneres de convivència menys hegemòniques, antropocèntriques i excloents; convivències més respectuoses i conscients de les nostres interdependències, i més resilients als canvis i fluctuacions del complex sistema ecològic en el qual, per molt que alguns el continuïn negant fins i tot ara, vivim i depenem.

Barcelona, 19 de març de 2020

Text de Paula Bruna sobre la situació derivada del COVID-19 des de la seva visió de l’ecologia política. Paula és artista en residència en Hangar i membre de l’equip motor, juntament amb Agustín Ortiz Herrera i Carolina Jiménez, des del qual es pensa –amb altres– el programa Ficcions del des-ordre.