Paratext #40 amb Alba Mayol Curci, Rebecca Close, Erick Alejandro Hernández i Paloma Schnitzer
Aquest nom, Paratext, amaga una programació mensual de presentacions d’artistes residents a Hangar de llarga i curta durada, així com de les residències internacionals. En ella presenten, en diferents formats, projectes concrets o parts del seu treball. Les sessions són sempre obertes al públic amb el propòsit de possibilitar la interacció amb els propis artistes. Així mateix, cada Paratext compta amb un/a redactor/a que posteriorment publica les seves impressions sobre la presentació en aquest bloc. En aquesta ocasió, la redactora serà Lucía C. Pino.
La propera sessió de Paratext tindrà lloc el dimecres 18 de desembre a les 19 ha la Sala Ricson d’Hangar.
Presentaran els seus projectes:
La producció d’Alba Mayol Curci parteix originàriament de la conceptualització de l’escriptura i el dibuix entesos com accions primàries presents en el desenvolupament del que s’anomena en el context occidental psique, consciència o subjectivitat. Planteja el seu treball com una investigació d’elements en els marges d’un discurs dominant, que sovint poden trobar-se en el poètic, l’emocional o el anti-heroic. Situa en el polític la pràctica artística posant-la al servei de la possibilitat d’una psicomilitancia, en què el posicionament pot donar-se a través de nocions com l’afecte, vulnerabilitat, el tràngol o l’embodiment.
Rebecca Close és artista, poeta i investigadora. Va co-fundar, amb Anyely Marín Cisneros, @criticaldías: investigació artística; història de la ciència; antiracisme; nous mitjans i epistemologies feministes. Actualment desenvolupa el seu treball al voltant de l’control reproductiu, enfocant en la intersecció de les tecnologies de reproducció assistida i internet. És Research Fellow a Centre for Art, Design and Social Research (2018-2019); autora de valid, virtual vegetable reality (2018, Melita Hume Prize, Londres); co-dinamitzadora de Queering Space, Londres; doctoranda en Art i Disseny, Aalto University, Hèlsinki.
Les seves pintures, que giren al voltant de narratives generals com els accidents automobilístics o la mort d’un ésser estimat, són orquestracions de records que han estat fracturats o reimaginats en processos que envolten el trauma viscut. Arrelat a la fabricació tradicional d’imatges, la seva pràctica pretén interrompre les vinyetes clàssiques dins el gènere de la pintura mitjançant la inserció de personatges i espais que estan en moviment. Les seves imatges estan poblades de figures i amalgames de figures de la seva experiència per explorar diverses històries simultànies de pèrdua i desplaçament. Prenent com a punt de partida el procés psicoanalític, la seva pràctica se centra en la revelació del que està latent. Els moments d’intuïció juguen un paper direccional en el desenvolupament de cada peça, mentre que les obres auxiliars més petites permeten una major exploració de temes específics que aprofundeixen en les interseccions de la memòria, la història i l’emoció en relació amb la narrativa personal. Formades per enganxar fragments de llenç pintat, aquestes grans construccions de forma lliure segueixen narratives familiars per generar una experiència d’immersió. Aquest procés de encoixinat d’imatges de persones, moltes de les quals han mort o estan absents, en construccions atemporals és, en última instància, una recerca de reconciliació amb l’esdeveniment fotografiat. L’objectiu és el desenvolupament d’una investigació en curs sobre els efectes i manifestacions d’aquestes experiències compartides a través de la creació d’imatges i l’al·legoria.
La pràctica de Paloma Schnitzer és el resultat del seu interès per revisar i problematitzar les imatges que envolten la quotidianitat, centrada en la relació entre els dispositius, el seu funcionament en les societats i els rastres que hi deixen. La seva obra més recent incorpora al vídeo l’espacialitat i la barreja de suports. Treballa amb monitors de vídeo obsolets, objectes trobats i utilitza mètodes com la repetició, el càmera lenta, els errors analògics i digitals i el muntatge tou. La seva obra és de caràcter investigador, li interessa indagar en el que del món és pres per fet i generar a partir d’allí relacions dialèctiques: entre els llenguatges parlats i els llenguatges tecnològics, entre el maquinal i l’orgànic, entre els errors i els rastres , entre l’intangible i el material, entre les imatges del present. El soroll apareix freqüentment per revelar els patrons de la presència humana, la prova d’un error, a través de la qual se la pot rastrejar. La combinació de textures i suports construeix en les seves obres una atmosfera d’un passat que mai va ser o d’un record d’alguna cosa que encara no va succeir. Encara familiars, les imatges desencaixen en una percepció primària, llavors una pregunta es desplega sobre elles.
Foto: Alba Mayol Curci
Amb el suport de:
Categories: Paratext |
