Paratext #37 per Marzia Matarese

Paratext #37
24 de juliol, 2019
Per Marzia Matarese

Jeanine Verloop (Beca d’intercanvi Summer Sessions 2019)
Julia Spínola (Residència internacional)
Lara Fluxà (Residència d’estada llarga)
Sandrine Deumier (Beca d’intercanvi Casa de Velázquez – Hangar)

L’últim Paratext abans de la pausa d’estiu, l’últim acte abans de les Polivalents i la deriva estiuenca. Ens concentrem novament en la Ricson, el nostre cub negre que a llum tancada es converteix en espai de possibilitat, on es donen pas molts llocs en un, un teseracte1 d’experimentacions viscerals i “raretes”. La qual, en alguna ocasió, s’ha anomenat amb afecte “la dark-room més gran de sud d’Europa”.

A llums tancades es poden entreveure diferents set-ups en penombra distribuïts per l’espai. Aquesta vegada sembla que anem a assistir a la trobada entre els supervivents d’una civilització al col·lapse, a la deriva, en procés de desintegració i de caiguda vertical. Així com de les seves formes de resistència: a través de la memòria recuperada i de la mirada aliena, de la subversió del fragment, de l’amor en temps de devastació ecològica, de la força fràgil i tallant del contacte, del sacrifici del què és corporal…

S’encén un focus, assistim a una primera materialització en el sector oest d’aquest multivers.

Primer contacte – Jeanine Verloop (residència d’intercanvi entre Hangar i V2_Lab)

Un exosquelet d’aspecte brillant i transparent espera quiet, recolzat sobre una taula, potser una remota activació. Dits fràgils de tacte ràpid es mantenen immobles en posició retreta i incerta. Una veu ressona des de l’altaveu d’un intèrfon:

Imagine that you have never seen a human being before.

La perspectiva alienígena s’infiltra entre les presents, ens calça suaument els seus prismes de color blavós.

– Their devices look all the same. Shouldn’t there be more imagination surrounding them?

Un làser talla un aparell d’escriptura. Ulls làser perfilen unes mans grises que s’aproximen a un cos (d’aparença humana) i el reconstrueixen. Les mans dubten, intenten seguir els dissenys confusos: arxius desencriptats per arqueòlegs del futur, recopilats en discos durs de metacrilat transparent.

Al seu costat, cúmuls de prototips s’apilen. Són tants que podrien omplir un hangar sencer: el que queda d’un procés de re-disseny d’una anatomia parcialment registrada; renderings incomplets refinats amb somnis alienígenes.

– Each arm has an independent motor. They have to organize and coordinate.

Una assemblea de braços, un concili d’intencions i desitjos recuperats.

– Technological progress incentivate the psycosis around the authonomy of it from your body.

Una imatge hologràfica es projecta a pocs metres de la taula operatòria: un jove Gutenberg d’esquena s’acobla a la semi ombra una ouija de tipus mòbil en el temptatiu de conversar amb déu. A terra, esbossos realitzats per màquines anteriors recreant abstact paintings, aproximacions a fons recuperats.

Cau novament la foscor, salt de pantalla.

Segon contacte – Júlia Spínola (residència nacional i internacional a la caseta)

Un flux de llum inunda a mitges un full blanc. FRAGMENTS s’agrupen al voltant d’una assemblea de veus. Idea del vermell. Com es formen les idees? Els fragments pensen? MULTITUD. Detalls ocupen al mateix temps la taca. No hi ha models de representació per a l’experiència de visualització. Una memòria externa que captura i esborra seqüències d’objectes està a l’escolta. Una veu declara:

– la possibilitat d’esborrar permet veure tots els objectes en la seva totalitat.

En la memòria es produeixen errors de visualització. Cossos i ombres s’amunteguen en una presa compulsiva d’imatges fins a desintegrar-se de manera complexa i obtusa. Novament, una veu emergeix:

– l’OBVI ARTIFICIAL és difícil de veure, sóc ossuda i densa; veig el que espero. Cal aprendre a observar sense escrúpols!

S’obre el debat. Tecnologies de la mirada: phármakon, color, droga, escriptura… Un pensament s’imposa, sobtat, interferint en la batalla dialèctica:

– no parpellegis!

Entrenar la longitud d’aparença: VISIÓ FLASH. Greixar la interacció entre els objectes, la llum i l’aparell visual. Un sol fals s’enlluerna i provoca una evolució de les formes de manera incontrolable. La velocitat solar genera METÀSTASIS VISUALS. Els bulbs oculars s’entretenen a l’espera de captar una variació, un senyal que confirmi que la imatge segueix viva, que hi hagi en la seva durada i durabilitat, que no desaparegui en un flaix del qual no conservem memòria.

L’espai es contrau i es desplega en una barra d’eines: tecnologies de descomposició visual. Un altre FLASH de llum, tot s’esvaeix. Pantalla en negre, espera, por.

Una altra vegada tornen a operar les mans, ara com tenaços obreres de la imatge. En el seu procés de producció trenquen, embruten, acumulen, pasten les restes. Fan i desfan. S’esborren, s’equivoquen, tiren les escòries d’aquest procés en el cúmul de residus que segueix acumulant-se en l’hangar.

FLASH. La imatge intenta rebel·lar-se, es resisteix a la manipulació forçosa, fa vaga de fam, es congela. L’eina fidel torna a posar-la a la taula d’operacions. La dissecciona fins que, en un acte d’última resistència, les molècules de la imatge reaccionen generant una nova metàstasi.

– No em preocupa el que sóc.

Diu ella. I en un últim acte de revenja:

– Ja que no he de decidir qui sóc.

Fos a negre.

Tercer contacte – Lara Fluxà (residència de llarga durada)

Novament una veu, aquesta vegada prestada per un amic. Un foc tossut l’acompanya, ens acompanya, es deixa envoltar. Ens diu:

– Cal embrutar-se les mans.

Mans expertes plasmen amb tocs afectuosos la matèria fràgil, tímida i transparent: el vidre, mineral cruixent, testimoni mut. Trossos de vidre sota les ungles. Les seves ungles, però també les nostres, en un exercici de catarsi col·lectiva.

Ens submergim en el relat: DELU. L’alè de foc plasma el vidre alterat, d’un vermell incandescent. Una càmera, silenciosament, espia.

El material també té alguna cosa de veu, expressa el seu goig entre aquestes mans que van emprar anys a conèixer-lo.

– Només perquè ets tu! Em deixo plasmar només perquè el toc és el teu.

El relat ens envaeix com una cançó escoltada en l’adolescència, fa olor de records domesticats. Entre el desplegar del conte, el moviment de les mans insinua:

– La consciència fa que et pregunti sobre els límits.

Què queda fora del camp de visió de la càmera?

– La por s’aprèn.

Les deixalles d’una fàbrica són abocades al mar. Algú es justifica apel·lant a la memòria de l’aigua: ella sap què fer. El Mar Negre és la rebel·lió que es porta a Delu i al Mineral, els engoleix, els porta amb força cap al passat, juntament amb la runa de les seves tímides existències. Aquests es coagulen amb sang animal, donant forma a extremitats viscoses. Al voltant de l’illa es concentren la bogeria, la mentida i la domesticació. Les conseqüències ambientals no es veuen fàcilment, tapades per les tecnologies del progrés i de diners. Des del més profund, una taca es queda esperant, mirant amb ironia la irreversibilitat del procés. Les extremitats viscoses muten, es fan fràgils, subtils i fines, per travessar la taca. Delu i el Mineral es descodifiquen en la decepció d’un amor pur, de joventut.

L’exosquelet reapareix, es transforma, es desfigura per seguir somiant, el record d’una felicitat que ja no és. El cos fràgil també es fa eina, s’escuda els ulls per protegir-los de l’albiro massa forta d’un procés en acceleració constant. El cos fràgil es fa inert, metàl·lic, mineral, es deixa endurir pel foc: una armadura.

Unes poques espurnes reboten a les parets: llum tènue i novament la foscor.

Quart contacte – Sandrine Deumier (Residència d’intercanvi entre Hangar i la Casa de Velázquez)

La veu i el foc abandonen juntes la sala per sortir a fumar. Deixen enrere a una platea a l’ombra, esperant en silenci. Aquest cop les seves mirades estan orientades cap al sector nord de la Ricson, fixes sobre un altre dispositiu de visió: uns OCULUS il·luminats per un focus de llum blanca.

Un tancar i obrir d’ulls. Han passat pocs segons o potser anys. ElegidX s’aixeca del seu seient, es dirigeix ​​lentament cap a l’escenari i es posa la màscara de visió. Una oportunitat que solament una aconsegueix: la possibilitat de superar la barrera del cos, accés privilegiat a una altra capa del multivers.

Avui va ser dia de loteria. ElegidX va ser l’afortunada guanyadora d’un tour privat en el món del després: els barris de luxe per a l’elit del futur. Allà resideix una nova generació d’humanoides que va aconseguir escapar-se dels prototips emmagatzemats a l’hangar, emancipant dels límits materials de la carn. Un espai blanc de cossos en constant transformació.

Un calfred sacseja la platea. La sospita d’un possible marge d’error en aquest viatge, ja que les del món d’abans encara disposem de cossos i les ulleres no poden neutralitzar la responsabilitat de la matèria. Potser és més segur quedar-se aquí assegudes, mirant la retransmissió en directe a l’app per a mòbils – pensa ObservadorX1, eina catàrtica proporcionada per les enginyeres de l’després.

Darrere dels prismes, éssers eteris, llisos i brillants cauen com mosques. Sembla que el contacte amb el cos d’ElegidX hagi provocat una epidèmia incontrolable. Potser en la utopia del després no hi havia anticossos per als desitjos de l’abans, els seus vicis profundament radicats en la carn, en el que es corromp, batega: òrgans en ebullició.

FALLING. Els éssers eteris comencen a caure i desmembrar. Les seves formes creen un vòrtex descendent incorporant tot el que troben al seu voltant: animals, objectes, codi. Es desdibuixen per formar nous constructes transhumanoides, en col·lisió amb l’espai virtual. El col·lapse reflecteix la perfecció de les seves restes. Runes nobles envolten ElegidX, intenten engolir per saciar l’inesperat desig despertat pel col·lapse.

Tot i això, el cos d‘ElegidX es resisteix, vacil·la un segon, però li és impossible deslligar-se de la matèria. Es mira al voltant en la temptació de perdre en el vòrtex, desitja deixar-se fregar, fondre amb ell, barrejar-se al moviment col·lectiu. La responsabilitat de la matèria no li permet oblidar-se de si mateixa, del seu pes específic. Queda separada del mitjà en col·lapse, obligada a ser testimoni silent, observadora impotent d’aquesta catàstrofe muda, el record serà parcialment esborrat de la seva ment, en un flaix, en llevar-se les ulleres.

Els altres espectadors miren el cataclisme virtual a través de la pantalla, espien la irrupció del cos en el món del després, el seu col·lapse. Fins que la pantalla es queda en blanc.

S’obre el llum i el blanc ho inunda tot. Venim expulsades del multivers Ricson, de tornada a les nostres cases, fins que es torni a obrir la bretxa. Fins al proper Paratext.

1Un teseracte (o hipercub) es defineix com una galleda desfasada en el temps, és a dir, cada instant de temps pel qual es va moure però tots ells junts.

Categories: Relatories Paratext |

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies