Innovador i transgressor?

Quant de temps necessita la música pop i els seu personatges, objectes del marketing, per a donar com a innovadors i transgressors actes que hagin estat presentats abans al context artístic?

Fa unes setmanes vaig anar a Razzmatazz a veure MiNE! un grup de pop indie de la Nova escena barcelonina, aparentment tranquil en l’escolta del disc. Amb aquest nou treball, el grup ha aconseguit una maduresa sonora que els hi serà difícil superar. El disc té un so complert, capaç d’agrupar les cançons en un únic projecte però alhora amb matissos no repetitius que fan que el disc sigui potent tant a nivell instrumental com en mètode d’enregistrament.

Pel directe havien muntat una gran escenografia com a presentació del seu nou disc on hi havia: plantes, telèfons, taules e instruments varis. Tot decorat amb un toc vintage, vaja amb el que es porta ara a Barcelona. Fins aquí tot bé. Intenten que el directe tingui alguna cosa diferent al disc enregistrat, que si algú va a escolar-los i sobretot a veure’ls, tinguin alguna cosa a aportar més enllà del valor musical.

De sobte comencen a tocar i en un moment qualsevol, un dels musics despenja el telèfon i simula que parla a través d’ell. Una vegada finalitzada la conversa, inesperadament el llença contra el terra donant-li cops i destrossant-lo, tot amb gestos violents. El discurs del concert continua de manera que trenquen varis objectes dels que han disposat per l’escenari. Però potser el moment més àlgid va ser quan un des músics va agafar la seva guitarra, la va alçar i va començar a colpejar-la contra una taula fins destrossar-la. La gent aplaudia i cridava emocionada com dient “oh, quin acte més rebel, com és capaç de destrossar el seu instrument!”

En aquest moment vaig pensar que era una imatge calcada a la performance «One for Violin Solo» de Nam June Paik (fluxus), en la qual agafa un violí i el destrossa contra una taula. En aquest cas l’acció tenia n sentot concret, eren els 60, fluxus era un grup que treballava amb so però que volia fugir dels convencionalismes de la música… així l’acte té un propòsit, el de generar “soroll” a partir d’un instrument musical clàssic. I a la vegada l’acció té un punt transgressor, però com ja he dit, estàvem als 60.

Suposo que aquest grup pretèn diferenciar-se del directe d’altres grups del matex estil, i que per a donar un toc cool als seus concerts destrossen instruments, sense tractar-se d’un grup de punk, heavy o hardcore, sinó de nois amb camisa de quadres i ulleres de pasta. I ja no entro en si ells tenen coneixement no de que allò s’hagi fet amb anterioritat, potser això no és el més important ja que res és nou, però si m’intriga el sentit d’aquesta provocació.

I què passa amb el vestit de filets de Lady Gaga? Algú ha escoltat a la televisió o a altres medis que aquest vestit ja el va fer Jana Sterbak als 80? Com pot agafar-lo el marketing i mostrar-lo com a cosa transgresora i radical tants anys després? i a sobre sense anomenar referents… i la gent va dient: has vist el vestit de filets qye va portar Lady Gaga?

laura llaneli