Paratext #29 per Laura Benítez

Paratext n#29
26 de setembre de 2018
per Laura Benítez

May Parlar (residència internacional)
Julia Varela (residència de curta estanda)

Quan assisteixes a Paratext tens la impressió que Rod Serling espera a l’altra banda, una impressió que es mou a mig camí entre la fascinació, el fetitxisme i el terror; suposo que això es deu, almenys en part, a la recreació d’un relat. O potser sigui un mer anhel, no per això menys aterridor.

El no-treball sobre el discurs

En aquesta ocasió, les dues artistes que presentaven, Julia Varela i May Parlar, abordaven qüestions relatives al discurs i al relat. Evidentment d’una manera molt diferent de Rod Serling, o potser no tant.

En La dimensió desconeguda era habitual l’ús de metàfores per explicar problemàtiques sociopolítiques, utilitzant la potència de la ciència-ficció per abordar aproximacions crítiques a qüestions concretes i complexes presents en la quotidianitat. Problemàtiques que, d’una altra manera, mai haurien pogut ser exposades sense passar per (altres) filtres de censura. Problemàtiques que buscaven generar un relat a través de les possibilitats que s’obrien a través de l’eina al·legòrica d’altres discursos.

És cert que en el cas de Julia Varela i May Parlar, la proposta se centra a no treballar sobre el discurs i en la generació de peces no lineals, però hi ha una materialitat de la imatge que queda oprimida pel relat de la presentació, per la presentació narrada que nomena la potència i esgota els possibles.

Semenion

Durant la primera part de la presentació, Julia Varela ens va guiar per la seva pràctica. Ens va introduir-hi citant Roland Barthes amb tot el seu llenguatge feixista, una declaració del perquè no pretén treballar sobre el discurs sinó centrar-se en la materialitat de la destrucció, en la potència de la imatge. Una materialitat present en Hijacked i que posa de manifest la devolució al dispositiu, com no podem obviar l’aparell en la relació amb el medi com a imatge intervinguda.

A través de la presentació, en la qual les pantalles recaragolades apareixien en un intent de manifestar la seva fissilitat, la imatge jugava com a agent actiu que ens conduïa d’imatge a imatge. Intuíem la potència de convertir les imatges audiovisuals a una altra dimensió física per mitjà de la instal·lació però emplaçant a una abstracció a través de la representació de la fissilitat en el mitjà audiovisual.

També va estar present la materialitat de la destrucció en la narració de Mehr Fantase en la qual les partícules es tornen dispositiu. Una desarticulació de les lògiques extractivistes per mitjà de l’apoderament de la dimensió material dels residus electrònics, on la destrucció del dispositiu permet una subdivisió de multiplicitat de capes arqueològiques, conformant un complex conjunt de relacions discursives que s’escapen per les esquerdes de la invisibilitat.

I de la mà de la invisibilitat vam anar a la col·laboració que va fer amb ramaders a Ciudad Real, on una vegada més ens enfrontem al fet que, tal com va indicar Eric Hobsbawm, no hi ha registre del pagès comptat pel pagès. Reprenent a Hobsbawn, una de les potències revolucionàries dels camperols residia en la seva diversitat, una cosa present en la col·laboració de Julia a Ciudad Real, treballant sobre la imposició del discurs i la dicotomia de la violència d’ocupar un espai i la potència que es dona aquí. De la dicotomia de com la potència de la destrucció o el que podríem anomenar el “negatiu” en la teoria saussurita és múltiple però pot condensar-se en un punt crucial: la tendència a l’ontologització i reïficació de l’estructura (Martín-Barbero, 1978).

Qualia

A la segona part de la presentació, May Parlar va projectar alguns dels seus treballs recents.

Partint d’una proposta que busca la composició no lineal de projectes de vídeo, May ens va guiar a una dimensió en la qual, el que ella va venir a nomenar com a estètiques tradicionals, es barrejaven en un joc ple de connotacions i símbols.

En els seus projectes May treballa amb la potència d’allò nomàdic, del que ella va descriure com una experiència rizomàtica en tant que humana en relació amb les múltiples capes de materialitat de la imatge, d’aquesta imatge intervinguda.

Ens va proposar una escapada a través de la generació d’imatges performatives que serveixen com a punt de fuga a la imposició de narratives, a la imposició estàtica de les estructures normatives, una mena de potència intempestiva que a través de recreacions oníriques ens convidava a endinsar-nos en la multiplicitat. En aquesta multiplicitat que Rod Serling ens convidava a entrar a través de la ciència-ficció no només com a metàfora sinó també com a potència poblada de figures, com a estratègia i contra-estratègia. Com a discurs possible que ens enfronta a com deixar de gaudir tocant-nos a nosaltres mateixes a través del llenguatge, a través de les narracions que imposem en el desig d’explicació a allò que ja té agència explicativa.