Pel meu aniversari regaleu-me partitures de riures! ANTONIA BAEHR

Antonia Baehr (Alemanya) és coreògrafa, directora, performer i cineasta. Es co-fundadora del grup de performance “ex machinis” (1994) y des de el 2000 resideix a Berlín. De 2001 a 2003 va estar co-organitzant “Labor Sonor”, festival sobre música experimental i performance i també va ser co-organitzadora del festival “Radioriff” que va tenir lloc al 2003 a Ausland, Berlín. Ha treballat amb gent com: Lindy Annis, Valérie Castan, Sabine Ercklentz, Antonija Livingstone, Arantxa Martinez, Andrea Neumann and William Wheeler.

La setmana passada la vam tenir a Barcelona al Mercat de les Flors presentant la seva performance LAUGH dins la segona sessió del cicle “Secció Irregular”. La recerca de Baehr sobre l’acte de riure va cokmençar de manera peculiar: demanava als seus amics com a regal d’aniversari que li regalessin partitures sobre riures. Sempre li havien fet comentaris sobre les seves maneres de riure i va decidir començar així la seva investigació. Composicions concentrades en el riure, però no necessàriament gracioses. Així, l’acció de Baehr sobre l’escenari consisteix en ella interpretant de manera seriosa i meticulosa aquestes partitures del riure durat aproximadament una hora. Durant l’acció podem anar coneixent els autors d’aquestes partitures ja que es projecten els noms darrere seu. La performance està dividida en diferents actes segons els quals es situa en diferents llocs de l’escenari acompanyant l’acte de riure de diferents accions: asseguda davant d’un faristol llegint una partitura, passejant-se per l’escenari, tirant pilotes contra el terra, utilitzant fragments pre-enregistrats de riure i creant capes amb superposicions…

“Laugh is not a comedy act”. De la mateixa manera que les partitives no son necessàriament gracioses, ella no pretén que la seva acció ho sigui, però és bastant complicat o gairebé impossible no riure quan tens algú davant teu rient durant una hora… per molt que siguis un espectador que no ha anat allà amb la intenció de “passar-ho bé”, sinó de veure una performance “artística”, l’empatia i el contagi poden amb tu. D’aquesta manera, el concert passa d’algun mode a ser comunitari. Gairebé durant tota l’estona hi ha més d’una persona rient alhora que interfereixen en l’acció de Baehr. L’escolta deixa de ser unifocal per a convertir-se en multifocal, i comences a contemplar els riures d’aquells que t’envolten de la mateixa manera sonora o musical que escoltes les de l’artista. Sorprèn la concentració de Baehr, de formalitat germànica, lluitant contra el contagi gairebé inevitable, i és interessant el punt que aconsegueix quan l’espectador és pregunta: està realment seguint la partitura (actuant) o no ha pogut més i és el seu riure real el que escoltem?

laura llaneli