Paratext #38 per Lara García Díaz

Paratext #38
22 d’octubre de 2019
Per Lara García Díaz

Jhouyu Hsieh (residència institucional Taipei)
Consol Llupià (residència estada curta)
Shaotong He (beca d’intercanvi Baden-Württemberg – Catalunya)
Simon Pfeffel (beca d’intercanvi Baden-Württemberg – Catalunya)

 

Si considerés un títol per a aquest text, curiosament, seria el de Paratext. Un text que acompanya altres cossos ja enunciats, que marca possibles marcs d’orientació, o que camina de la mà d’altres materials per configurar terceres interpretacions. Les paraules que segueixen funcionen sota aquests paràmetres; com a zones de transició, com llindars de mediació entre cossos o com cors interpretatius entre les manifestacions que van ressonar al Paratext núm. 38 a Hangar i allò que he decidit rescatar.

Un d’aquests cossos podria ser el de l’illa Ses Rates -o l’illa Redona, com l’anomenen-, una illa petita que s’aixecava a la badia de Maó de Menorca i el seu habitant rèptil escamós científicament catalogat com Podarcis lilfordi rodriquezi. L’artista Jhouyu Hsieh utilitza un vídeo amb la seva imatge i la seva veu per narrar-nos a Patterns of Extinct Life com va ser el 1935 quan l’illa Ses Rates va ser dinamitada per facilitar la navegació de grans vaixells i creuers a la badia de Maó quedant amb això extintes tant l’illa com qualsevol tipus de vida que hi habités. El rèptil de les Pitiüses i el ferreret, una de les úniques espècies supervivents de la fauna plio-pleistocènica de les illes Balears, de la qual el Podarcis lilfordi rodriquezi forma part, van quedar gairebé extints ja durant l’holocè, coincidint amb l’assentament dels cossos “humans” a les illes. L’extinció va tenir com a causa més probable la pressió exercida pels depredadors introduïts per aquests cossos, entre els quals cal citar els gats, la marta i la mostela. L’extinció final del Podarcis lilfordi rodriquezi, del qual es conserven avui quatre exemplars en col·leccions de museus, coincideix també amb l’actual època del període quaternari en la història terrestre, o el que Rosi Braidotti ve a denominar com la convergència de la quarta revolució industrial i la sisena extinció massiva instigada pels subjectes encarnats en cos d’ “home”.

Les captures de rèptils com a mascotes per al seu manteniment en terraris en les mateixes illes, o per a la venda i exportació il·legal, ha estat una altra de les amenaces evidents per a moltes d’aquestes poblacions. La fascinació per conservar, domesticar o catalogar altres subjectes en cossos que no siguin els pròpiament entesos com a “home” es pot trobar ja al segle XIV, quan es desenvolupen i es deixen mostres d’una relació home-animal que encara ens persegueix avui dia. És posteriorment a l’edat moderna, quan es comencen a inaugurar zoològics com, per exemple, el zoològic de Viena, el 1765. El Zoològic de Barcelona, ​​però, s’inaugura 127 anys després, el 1892. L’artista Consol Llupià utilitza la seva veu, el seu cos i una maleta acabada d’arribar de Nova York, per submergir-nos en un viatge que ens porta a un dels símbols del Zoològic de Barcelona: l’esquelet de la balena que s’exposava a l’entrada de l’accés del carrer Wellington. Què ha passat amb aquest cos exposat en forma de cetaci? 36 anys després que es trobés encallat el seu cos a la platja del Prat el 1983, i fos traslladat i descompost a Barcelona, ​​el zoo va decidir retirar l’esquelet del cetaci a un magatzem oblidat el 2018 a causa del seu mal estat de conservació. “La Ballena del Prat al Prat” es posiciona com a eslògan de protesta i com un acte interessant de comunicació entre cossos extints, o senzillament diferents, en què Consol pregunta amb freqüències inaudibles per l’oïda humana a la seva companya cetàcia si vol, per fi, tornar a casa.

D’allò extint, o de la catalogació ambigua de cossos diferents i les seves formes de jerarquització a través de la mirada i el desig de “l’home”, passem, de la mà de l’artista Shaotong He, a rememorar allò indispensable per a la subsistència dels cossos encarnats: l’aliment. Del meló amb vi a la truita de patates, Shaotong He desplega un esquema horitzontal en el qual mostra les deu receptes que ha anat recollint durant la seva estada curta a Hangar. Cada recepta sembla haver-li guiat a l’enunciació de futures propostes artístiques que utilitzen, en la majoria dels casos, l’humor com a punt de partida. Col·locat d’esquena, ens mostra fotografies dels seus resultats culinaris i intenta establir algun tipus de lògica esquemàtica per defensar una comunicació circular que inclou el públic, la institució i el seu propi treball.

Seguidament, l’artista Simon Pfeffel col·loca una espècie d’aparell en forma d’esquelet al principi de la sala i posa l’accent en com la seva pràctica anhela activar el cos del receptor relegant la major responsabilitat en aquest. La confiança, la resistència o la incomoditat, són les claus que engranen el seu treball i les frontisses que van articulant la seva proposta en aquesta sessió. Així com Consol pregunta a la balena del Prat si vol tornar a casa, Simon ens comunica directament el seu desig de tornar a la seva. Per això, ens demana que participem en una mena de ritual o romiatge en la qual, gràcies a la col·laboració entre els cossos existents a la sala, Simon dona la volta a l’illa levitant de terra. Per un moment, mentre observo la capacitat d’acció i col·laboració entre els diferents subjectes encarnats, em venen al cap el cos circular de l’extinta illa Ses Rates, els colors foscos i brillants dels seus habitants rèptils, i les freqüències de so greus amb els quals el cetaci de 19 metres de longitud sembla seguir comunicant-se. Penso també, mentre provo la truita de patata que ens ofereix Shaotong He al final de la sessió, en el sentiment de pertinença dels cossos, en la desprotecció i la vulnerabilitat de les espècies en el col·lapse d’ecosistemes, o en la seva capacitat de comunicació cognitiva més enllà de qualsevol esquematització. Tornant a casa, m’adono de la urgència d’idear forces afirmatives capaces de mobilitzar aspiracions de llibertats col·lectives i compartides, de respecte a la biodiversitat, i de polítiques ancorades en la vida quotidiana. Una aproximació, com indica Gilles Deleuze, a la producció de models d’esdevenir potenciadors que ens ajudin a poc a poc a anar entenent formes de compartir i de comunicació diverses entre diferents cossos que van existir, es van extingir o segueixen existint de formes diverses.