Paratext #28 per Carolina Jiménez

Paratext n#28
18 de juliol de 2018
per Carolina Jiménez

Claudio Correa (residència internacional)
Rae Yuping Hsu (residència internacional)
Victoria DeBlassie & Connor Maley (residència internacional)
Mostafa Saifi Rashmouni (beca d’intercanvi HISK- Sala d’Art Jove)

És curiós que Sergi Botella es lamenti al començament del seu text sobre Paratext núm. 27 justament en el cas contrari del que jo volia fer-ho al principi del meu. L’excés d’implicació de Sergi i la incertesa de fer alguna cosa sense referències en el meu cas ens ha portat a tots dos a caure en el mateix parany (o excusa) de començar un text parlant de la dificultat d’escriure’l. El compromís d’enfrontar-se a un text sense tenir un tema, i més quan es tracta d’escriure sobre un format tan ampli com el de Paratext, a mig camí entre un studio visit, una conferència i un visionament de portafolis, sense ser alhora cap d’aquestes coses.

La proposta que em van llançar Sergi i Lluís Nacenta semblava en principi senzilla: assistir a Paratext núm. 28, que se celebraria a Hangar el 18 de juliol, i després escriure “el que jo voldria”. Acostumo a definir-me com investigadora , en primer terme, com a comissària, en segon, i mai com a crítica, així que no vaig trigar a deixar-los clar que em sentiria més còmoda presentant-me com relatora de Paratext núm. 28 que com cap altra cosa: narrar des de la meva experiència d’una manera més o menys ordenada sense tractar de posar en pràctica la ficció de superobservadora i caminar a voltes amb la (im) possibilitat de “fer sentit”. Es tractaria d’un text amb una vocació més periodística o literària que teòrica. “Escriu com tu vulguis”, em van reiterar. Així que aquell dia, gairebé sense adonar-me’n, estava asseguda a la primera fila de les cadires que poblaven la sala Ricson, tafanejant converses alienes, fent algunes fotos amb el telèfon i prenent notes poc fiables del que allí passava.

Són aquestes notes les que ara -més d’un mes més tard- em recorden que Claudio Correa ja es trobava a la sala amb tot el seu material bolcat a l’ordinador amb el qual els artistes s’ajudarien en les seves presentacions aquella tarda. A l’estona entraven Victòria DeBlassie i Connor Maley amb un pendrive per descarregar la seva. Mentre ho feien, Claudio i Connor parlaven de literatura. Connor li preguntava per Bolaño, i Claudio li recomanava Pere Lemebel i Alberto Fuguet.

Una mica més d’enllà de les 19:00 hores, amb força més públic del que podia esperar per tractar-se de mitjan juliol, començava la presentació de Claudio Correa. Ho feia amb un retrat castrense en blanc i negre de Sergio Arellano Stark, un militar xilè conegut per liderar la Caravana de la Mort el 1973 durant la dictadura de Pinochet i un dels principals perpetradors del cop d’estat que va enderrocar Allende. Vaig reparar llavors en el fet que aquell dia era juliol 18, dia del cop d’estat de Franco el 1936, i em va venir a la ment aquella frase apòcrifa que sol atribuir-se a Mark Twain, que diu que la història no es repeteix, però rima. La foto d’Arellano Stark em va fer pensar a més que els generals genocides solen assemblar-se físicament, i alguns, malauradament, també en el fet de morir de vells al llit sense haver estat jutjats pels seus crims.

En aquella imatge, Arellano Stark lluïa un seguit de medalles a la pitrera. Les medalles, malgrat el seu aparent silenci, expliquen moltes coses. Institueixen el currículum d’un militar. I, a més de ser objectes de memòria un cop deixen de tenir vigència en un determinat règim, poden revelar-se com a evidències incriminatòries. A causa d’això, moltes d’elles han estat desaparegudes en el cas dels militars xilens. Una de les peces que ens va presentar Claudio consistia en la recreació en cera, mitjançant la tècnica del buidatge -que paradoxalment remet a la presència de l’objecte- d’aquestes medalles perdudes per la història, evidenciant l’ensorrament de la divisió entre objectes i subjectes en els processos investigadors que emanen des de l’art. “El destí de l’objecte no ha estat reclamat per ningú”, deia Baudrillard, fet al qual Thomas Keenan, des de l’anomenat “gir forense”, adduiria que més que ser reclamat, l’objecte trobat “pot venir a demanar que es digui el que ha passat”. En un intent d’assalt contra els secrets d’Estat i les limitacions imposades per tota classe de llindars de visibilitat, l’estudi de la materialitat de la violència que ens va proposar Claudio va venir a convocar les possibilitats de l’art de recrear objectes disciplinats i desapareguts, i proposar maneres, imatges i materials capaços de processar, traduir i reconstruir les esquerdes del present.

De l’objecte com a dispositiu polític passem a la materialitat de la qual estem compostos. Era el torn de Rae Yuping Hsu, que començava la seva xerrada desvetlant el seu interès pel vidre. El cristall com un material-metàfora de la vulnerabilitat de la condició humana, una noció a la qual Rae interpel·la des de la seva experiència i formació prèvia en el camp de la medicina de rehabilitació. Què defineix un cos “capacitat” davant d’un “discapacitat”? Quina és l’evidència que fa que un cos sigui considerat “funcional” o “disfuncional”? L’artista ens va presentar diversos dels seus últims treballs; artefactes en contínua exploració tecnicomatèrica que busquen qüestionar i expandir els límits dels cossos. Organismes que incorporen, transformen i es nodreixen d’una multiplicitat d’acoblaments humans i no-humans, que li serveixen a Rae per reformular les definicions cientificomèdiques de la matèria: del lliscament de la diferència dels esquemes binaris (sa / malalt, propi / aliè o natural / artificial) als processos rizomàtics, on la perspectiva antropocèntrica és substituïda per la necessitat de pensar esdevenirs en constant mutació.

Victòria DeBlassie i Connor Maley es van atrevir amb el català en prendre la paraula. Tots dos viuen a Florència i han estat a Barcelona aquest estiu investigant junts la intricada relació entre la llengua i la cultura catalana, especialment en un moment com l’actual. Tot just havien transcorregut uns dies des que havien arribat a la ciutat, així que per aquest Paratext van optar per mostrar-nos alguns dels seus treballs anteriors per separat.

Recordo sense necessitat d’acudir a les meves poc profitoses notes, la fascinació de Victòria per les peles de taronja. Amb elles ha aconseguit aixecar diverses escultures de grans dimensions com la de la seva peça “Accumulated Matter”, una investigació de la cultura material de les arquitectures d’empremta orientalista de les orangeries, una mena d’hivernacles que es van posar de moda a les residències aristocràtiques europees durant els segles XVII i XVIII. També ens va presentar algunes de les seves instal·lacions generades a partir de les caixes de plàstic que es fan servir per transportar la fruita. Mitjançant el material residual i de rebuig (entenent aquestes categories a com constructes socials), la feina de Victòria apunta als sistemes de relacions entre la matèria i diverses modalitats d’acció humana. Connor treballa amb el llenguatge. Li interessa especialment la relació entre llenguatge, identitat i trauma com a eines per destravar les formes d’opressió, d’autoritarisme i altres sistemes de privació de drets. Aquella tarda va decidir llegir-nos alguns textos seus on barreja l’italià amb l’anglès, i va conjugar ficció amb documentació real sobre els conflictes laborals produïts entre els anys quaranta i els vuitanta del segle passat en la indústria salinera italiana.

Mostafa Saifi Rahmouni també portava pocs dies a Hangar i aviat tornaria a la HISK a Gant, on resideix. Ens va ensenyar alguns dels seus treballs que es componen fonamentalment de fotografies, vídeos i instal·lacions. Amb ell ressonava de nou en la Ricson la noció d’evidència. Uns cossos tirats davant de la tanca de la frontera; l’ampolla com a evidència de l’ús endèmic de la tortura i el silenciament de la dissidència al Marroc; un pa de coure per evidenciar la idea valor en la cultura musulmana, i els cementiris i els seus grans silencis com a llocs d’evidència material de la vida. La paradoxa de Fermi donava la volta. I un gran silenci es feia a la sala.