Paratext #43 per Núria Nia

Paratext #43
8 de juliol 2020
Per Núria Nia

Amb:
Phillip Maisel (Estada curta)
Natalia Domínguez (Estada curta)

 

LAYERS que són capes, memòria i cúmuls de nimbus
Núria Nia

El número 43, un dia de juliol d’aquells de calor, mascareta i carrils bici. He quedat amb en Phillip Maisel i la Natalia Domínguez abans de la seva presentació. Avui, la sala negra que és la Ricson em sembla una mica més llunyana a qualsevol referència: les cadires, també negres, es reparteixen amb la nova separació normativa i les torna encara més invisibles, i els fulletons del Paratext són, sobre cada cadira, petits fars blancs que propicien la distribució silenciosa dels cossos per l’espai. Ens somriem amb els ulls per sobre la mascareta; aquest 43 és especial: post-confinament de gairebé 3 mesos, el Paratext d’avui és alhora retrobada i promesa de tornada.
Fa una estona que en Phillip em parlava dels seus processos, basats en troballes de materials de construcció i rastres gràfics de tot tipus que combina en collages físics i a través de la fotografia. Observo com la tècnica fotogràfica és alhora la darrera capa del procés i la base de la resta de mètodes. Primera i última capa que acumula la resta de capes. Parlem en anglès. LAYERS. LAYERS. LAYERS. Acumular i combinar acaba propiciant aquella unió de temps i espais diferents. Com una capa més en aquest moment, em ve al cap l’Andrea Soto Calderón quan ens parla de Foucault i el que l’autor defineix com “un corte singular del tiempo”, “un lugar del tiempo que se acumula al infinito”, l’heterocronia.

El Phillip menciona la forma en que la no-familiaritat dels llocs nous el conviden a imaginar nous possibles a través de preguntar-se i delatar les convencions arquitectòniques que acompanyen cada territori, els sistemes assumits que ens passen desapercebuts quan els habitem continuadament. Amb una mirada externa, cada una de les decisions de construcció de l’espai públic convida a una reflexió directa. M’explica que a Barcelona, al contrari que a San Francisco d’on ell ve, és especialment fàcil trobar els materials que defineixen la ciutat, i per suposat encara ho és més al barri del Poblenou, al costat de cada construcció en procés. El desenvolupament de la seva obra en un context covid-free hagués continuat per fotografiar aquests elements conjugats entre sí. Mentre parla s’adona que en el recull d’obres que avui ens presentarà no hi ha tantes mostres d’aquest mètode que normalment emprava. En canvi, els sistemes arquitectònics que ha creat delaten escenes domèstiques i l’expressió d’una vida interior pròpia: aquesta vegada les LAYERS de Phillip Maisel contenen reflexions personals, records, correspondència i petjades de les seves amistats. “It feels more vulnerable”, diu. A través de les capes i amb un confinament que l’ha deixat varat en un estudi d’una Barcelona fantasma, aquests nous treballs arriben a allò més personal de l’artista i a una mirada més experimental dels seus processos. Cada obra destapa conceptes i imatges de la recol·lecció personal de Maisel, elements amb els que l’artista manté una implicació íntima concreta. En mostrar-se en forma d’exposició, aquests mateixos elements dialoguen independentment amb cada nova visió implicada, creant més i més LAYERS, microcosmos als que estem convidades des d’infinitte approaches. Discutim sobre la combinació entre la Ricson i les seves obres. Em parla de les ombres que creen algunes llums de la sala i constatem que el fet de presentar els seus collages als vidres de l’altell acaba creant nous LAYERS de la suma del reflex de les persones presents davant de l’obra amb la visió, a través dels vidres, dels cossos que es mouen a la planta baixa. També a l’altell, Maisel ha decidit conservar uns grans ventiladors metàl·lics que aporten un altre LAYER físic: a través del moviment del seu vent ens mostren els objectes que existeixen a l’espai i alhora connecten la presentació de Phillip Maisel amb la de Natalia Domínguez, essent l’aire material base per a la seva premissa durant la residència. Al pis de baix, ho entenc: Natalia Domínguez assaja parlant de mangas, tramos, nudos, viento. Em diu que és un experiment, que buscava “atrapar una nube”, un impossible que en ser desconstruït ha anat generant petits possibles que ens mostrarà en aquesta presentació. Així, contradiccions, intuïcions i símbols han estat la base d’aquesta investigació experimental.

Les dues mostres d’avui tenen més relació que un simple ventilador. La forma que prenen és de vídeo amb veu en directe. Un apropament a la fisicitat del cos i la personalització de l’obra que sens dubte és necessària després de l’aïllament social i la base digital de les relacions que ens ha deixat el confinament. A banda, formalment, els dos projectes es construeixen a base de capes. CAPES, CAPAS, LAYERS. La Natalia Domínguez mostra un vídeo en el que hi conviuen, en multipantalla, conceptes, accions i materials gràfics de diferents formes i procedències. En les seves paraules “casi como enseñarte mi móvil”; en conjunt son el cúmul, son el núvol, prenen la força de la pluja que precipita les paraules de Domínguez quan llegeix: “Lo inalcanzable, lo no físico, lo inatrapable, lo inútil, el vacío del fracaso. Abrazar la imposibilidad”. El seu text manté un to heterogeni amb reflexions, cites de la literatura diversa, conversacions i quotidianitats. Forma un collage literari que suma encara més multiplicitats de visió i d’interpretació a l ́obra, infinites vies de connexió amb les persones que ara l’escoltem. CAPAS, “mi cabeza funciona como un collage conceptual, maleable, informe, transformable… como una nube”.

Durant els gairebé tres mesos de residència a l’Hangar, “atrapar una nube” s’ha convertit en divagar, provar materials i testejar vent artificial amb un artefacte que intentava acomplir amb l’objectiu impossible, “lo frágil y lo inexistente”. La instal·lació implica pensar l’espai i per a Natalia, l’espai pot arribar a cosificar els seus projectes. Mentre parlem de la pròpia sala on som, en Marc canvia la llum de la Ricson i la torna blava. Pensem en el núvol, de nou. El signo. El símbol. Un cop feta la deconstrucció del text i de la paraula, la recerca de l’artista arriba als límits del llenguatge i d’allà, al símbol. Des d’aquest punt, tot pot tenir sentit: “llego a estos sustratos de significados que se superponen”. Així, també se supera la forma i, per tant, la forma del núvol ja no és l’hortizó final: ara és el símbol que genera altres obres fruit de els seus símils i contradiccions. Així, avui el núvol ja ens és imperceptible, però els plàstics i els ventiladors s’han ancorat com a materials primers per a les properes obres de Domínguez.

Queden deu minuts per a les presentacions. Surto al pati d’Hangar. Dic hola a la Laura, em miro els balls del grup de country a la plaça, hi ha moltes capes de bicis i l’Iván no troba on deixar la seva. Cau sobre aquestes línies un angelet de l’arbre plataner i abans he parlat amb la Natalia sobre antihistamínics. Una del les dones de country em recorda a la meva mare. Can Ricart és un pastís de capes amb temps i vides diferents. La darrera bici grinyola en frenar. Entrem.

La presentació de Domínguez és la visualització d’un procés: el para-text en sí mateix, amb totes les capes que han envoltat aquest projecte mentre es produïa. Ja no hi veiem gaires rastres de l’objecte capturador de núvol. Aquest s’ha filtrat al símbol mínim a través d’imatges i el text en directe, que s’estructura en tres parts reflexives: “La gran excusa” de triar un núvol com a subjecte, “Una forma incontrolable” de les fisicitats d’allò inestable i “Cómo evitar la caída”, acceptar així que el fracàs és abraçable; ella diu “cuando debería abrazar la imposibilidad de poder”. El vídeo, fet de capes i més capes de captures i arxius, amalgama un cúmul de conceptes i formes que han constituït la investigació. En Herzog, abanderat de les produccions impossibles, hi te una línia de text.

La nube de Domínguez acaba sent aquest cap de turc per a pensar en altres coses. Acceptació, fracàs, superació i impossibilitat es dilueixen entre sí per a constituir “ese saber estar en el mundo” del que em parla l’artista. Penso en el núvol com un dels elements més volubles que ens envolten. Amb aquests símbols que la investigació de Natalia Domínguez ara els confereix, cada núvol podria ser una de les situacions canviants del dia a dia, el sentit i el sense sentit. “Lo plástico, lo húmedo, lo gaseoso, lo transparente, lo efectista, lo camaleónico, lo cambiante, lo aleatorio, lo imposible, lo transitorio”, llegeix Natalia. El núvol com a gestor. El núvol com a contenidor de trons. El núvol contenidor de pluges i de clarianes.

En la seva presentació, en Phillip Maisel mostra un vídeo enregistrat en ple confinament acompanyat de la seva veu que recita en directe. També, en un vell monitor ens mostrarà un vídeo curt retrat d’un moment d’exaltació Nord- Americana. I a l’altell de la Ricson s’estenen, en les dues sales, els collages que ha anat produint aquests mesos. LAYERS. Cada una d’aquestes tres formes es converteix en una capa que delata, amb la suma de la resta, l’univers heterònim de l’artista, la constant d’unir conceptes i trencar supòsits.

El vídeo que Phillip ens presenta amb veu en directe sembla un loop però no ho és: un home gran corre en cercles al terrat d’un pis a Barcelona i de la imatge comú del confinament l’artista en fa noves capes. Va produir la música des del seu telèfon mòbil i segons Maisel la mostra del vídeo amb la veu en directe “feels more like a reading than a performance”. La imatge del senyor que corre es torna catàrtica, estable, predictible. La veu de Phillip Maisel contrasta poèticament amb l’anestèsia visual. Recita una anècdota en primera persona, una vivència sinestèsica d’un pardal que un dia li evocà un delay audiovisual, “an un-syncing of the senses”, punt de partida del loop barceloní. Descobreix, també, les falses dicotomies en les que ha pensat durant el lockdown, aquesta ocasió única de món paral·lel, inexplicable i sensesentit aparent per a reflexionar sobre les “multiples realities as truth”.

“Desire and refusal
attraction and repulsion
accidental and deliberate
precision and something loose
conviction and uncertainty
repetition and progression
Help, hurt”

Divaga entre còpies i originals, contraris i franges de temps indefinides amb paràgrafs del seu diari personal. “There were three days in April that I mistook for August”.

El loop acaba. Phillip queda en silenci i s’apropa al vell monitor, a una banda de la Ricson. L’activa, ens anem acostant. El vídeo que ara ens presenta retrata la celebració multitudinària d’un 4 de Juliol, Dia de la Independència dels Estats Units. Acabat d’editar, aquest vídeo del 2017 sembla fora de tot temps possible. Amb una estètica curiosament retro a través dels elements que Maisel destaca, les imatges de material familiar i festa col·lectiva defineixen amb certa ironia l’exacerbació del nacionalisme americà.

En acabar ens anem repartint en l’espai per a veure els collages de Phillip Maisel, situats a l’altell. Ens perdem en les seves formes i els nous imaginaris que proposa i que, tal vegada, de forma certa, estan per venir. Ens barregem, per fi, com ens composats per capes que creen paisatges multifocals, estrats d’estrats d’estrats que ara ja son terratrèmols, núvols, muntanyes.

Categories: Relatories Paratext |

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies