“Exposició al segle XIX” de Jonathan Millán a la Capella

En el marc de BCN Producció 2013 Jonathan Millán exposa al espai cub de la Capella “Exposició al segle XIX”.

Exposició al segle XIX, es planteja com un diàleg entre diferents elements en el qual el temps i la història de l’art es converteixen en l’eix vertebrador del mateix. En ell, diferents personatges, pertanyents a mons i realitats temporals diferents: Miró i Picasso, com a símbols de la història de l’art relativament recent; Carlota, la núvia de l’artista, com un ésser del present; l’àvia, com algú al final de la seva vida, que a manera de nexe envellit uneix als dos artistes amb Carlota, i finalment, la mort, sempre present, ens conviden a un viatge en el qual l’estètica del videoart dels vuitanta i el terror (barreja del tren de la bruixa i de les pel·lícules de Bergman) van de la mà generant una narrativa que ens porta a reflexionar sobre la construcció de significats i el canvi constant.

La instal·lació s’acompanya per un desplegable que funciona a mig camí entre explicació visual de la instal·lació i desenvolupament de totes aquestes qüestions en altres formats i possibilitats. Això, juntament amb la resta d’elements, articula un context específic per plantejar a l’espectador interpretacions possibles sobre el sentit i de la rellevància de les coses. Si la proposta partia de la recerca entorn a l’expansió de la escultura cap a formats més narratius sembla que en aquest nou pas, l’escultura ha desaparegut (literalment) de la nostra realitat per habitar únicament un món fictici, un micro-context amb lleis i valors propis que pretenen escapar del pes de la Història de l’Art.

Jonathan Millán (Barcelona, 1979) va estudiar belles arts i ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional al treball en mitjans de comunicació. A través del dibuix, de la il·lustració, del text i, més recentment, de l’escultura i del vídeo, formula comentaris sobre el quotidià, el caràcter humà, les relacions, l’imaginari col·lectiu i el paper de l’art. Lúcides i iròniques, les seves reflexions i analogies complexes proposen una poètica directa, desconcertante, que es nodreix de la sàtira, la paròdia, la ficció i l’absurd