Paratext#33 amb Marit Tunestveit Dyre, Laura Ige, Sofiane Zouggar, Meriam Ben Amor, Anna Irina Russell
Aquest nom, Paratext, amaga una programació mensual de presentacions dels artistes residents a Hangar de llarga i curta durada, així com de les residències internacionals, sempre en dimecres, de 19 h a 20’30 h. Diversos artistes presenten en diferents formats projectes concrets o parts del seu treball. Les sessions són sempre obertes al públic amb el propòsit de possibilitar la interacció amb els mateixos artistes. Així mateix, cada Paratext compta amb un redactor que posteriorment publica les seves impressions sobre la presentació en aquest blog. En aquesta ocasió el redactor serà Michael Lawton.
La propera sessió de Paratext tindrà lloc el dimecres 30 de gener 2019 a la Sala Ricson d’Hangar, a les 19 h.
Presentaran els seus projectes:
S’inspira observant el món, de prop i de lluny, en els diàlegs, en les paraules, en les situacions autopercebudes, en la interacció i en les preguntes que sorgeixen quan s’enfronta a alguna cosa que per a ella és nou, que desencadena, fascina i / o molesta. El seu treball respon i reflecteix la seva ocupació actual, i està interessada en qüestions relacionades amb la dignitat humana, la immigració, els sistemes de valors socials, culturals, econòmics i polítics i les jerarquies i l’intercanvi de coneixements. Està interessada en com interactuem i ens comuniquem en privat, a nivell nacional i global, i tendeix a sentir-se atreta per formats d’expressió o temes d’interès que d’alguna manera estan fora del seu coneixement o zona de confort. El tèxtil és un element recurrent i important en la seva pràctica, tant com a material físic com a font d’inspiració. Se sent atreta pel material causa de les seves qualitats inherents; la seva suavitat i flexibilitat: pel seu ús pràctic; tradicionalment, però sobretot el que ella veu com; l’ús expandit del tèxtil en diversos contextos socials, culturals, urbans i polítics; per les referències i associacions històriques, culturals, socials i personals dels materials, per les tradicions i per com un tèxtil; ser una bandera pot unir a les persones o separar-les. El seu treball en els últims anys ha pres forma de performance, en forma de bandera, com a foto, text i com a objectes escultòrics que requereixen o conviden el públic a participar. Es va graduar en 2013 amb una Màster en Belles Arts i una llicenciatura en tèxtils d’art especialitzats de l’Acadèmia Nacional d’Arts i Disseny de Bergen a Noruega.
El seu camp d’experimentació són les arts visuals, l’art sonor i l’escriptura sobre temes de gènere, autoria, polítiques d’apropiació i social and digitals debris. Episodis de doppelgänger (nines construïdes amb les mateixes característiques fisonòmiques que una mateixa) per recórrer al uncunny, el fake, l’artificial, la duplicació i la mimesi, a través de la ficció com a estratègia. Nines que són vehicles de rol per experimentar amb models de feminitat, explorant el desig i la identitat femenina. Com a reacció a la creixent mercantilització del cos, però també seguint les creences espirituals japoneses, on l’ànima pot existir en tot i qualsevol cosa -i donant-los la mateixa importància que a un ésser humà-, la relació entre màquines i productes, objectes i persones és cada vegada més difícil de definir.
Totes aquestes preguntes, les diferents dimensions performatives de l’art, la metàfora del canell com a exemple de representació, el paper de la diferència sexual en la construcció d’imatges, la connexió entre tecnologia i sexualitat, la dissecció del seu propi cos i sentiments en la sala quirúrgica, el múltiple, deforme, rar i alienígena com ambients ideals, les psicopatologies com a espai de normalitat en contra del sistema mèdic, el seu establishment de biocontrol i l’esquizofrènia capitalista, són per a ella, cosa seriosa. La seva estètica és l’ètica de l’existència. L’escenari on l’estètica es converteix en l’ètica de l’existència és la vida quotidiana. La seva performance va consistir en ser ella mateixa.
Sofiane Zouggar es va graduar en Ceràmica a l’École des Beaux-Arts d’Alger el 2010. El seu treball se centra en la investigació de la identitat algeriana i les qüestions sociopolítiques, així com en el condicionament humà en relació amb la informació. Treballa des de 2013 sobre l’arxiu i la memòria de la “dècada fosca” (o “guerra civil algeriana”) a través de l’exploració de la imatge com a memòria col·lectiva. La seva obra també qüestiona la imatge de la violència relacionada amb l’arquitectura i les imatges sobre la memòria col·lectiva en la societat algeriana. Recentment ha començat a treballar en espais temporals com la Utopia del Futbol Ultres a Algèria com a model de reivindicació social i política.
Sofiane utilitza diferents mitjans com la fotografia i el vídeo, el so, el moviment i les instal·lacions interactives. Ha participat en diverses exposicions, incloent la Biennal Dak’Art 2012 a Dakar, Senegal; l’Event Young Artists a Nottingham, Regne Unit; Picturie Générale a Alger, Algèria; el “MoMRtA” (El Museu de Resposta Fabricada a l’Absència) al Museu d’Art Modern i Contemporani – MAMA a Alger, Algèria; Pavelló algerià a la Biennal Dak’Art 2014 de Dakar, Senegal; Festival National de la Photographie d’Art (FESPA), La condition humaine, Alger; Biennal internacional de Qalandiya a Ramallah, Palestina; Biennal d’Imatge en Moviment a Buenos Aires, Argentina; Festival panafricà de videoart Boda Boda Lounge, Alger. I recentment al juny de 2017 al Museu d’Art Contemporani de Leipzig “Chinafrika, en construcció” ia l’octubre de 2017 a Les ateliers Sauvages “effacement”, exposició del projecte de març, per encàrrec de la Sharjah Art Foundation.
Titulada del Màster de Recerca en Arts Visuals, Meriam Ben Amor està sempre a la caça de tot el que procedeix de la metodologia, la lògica i el llenguatge, per a desenvolupar pràctiques que qüestionen el procés. Aquesta recerca es veu enriquida amb experiències i observacions de les seves vivències. Observa i vigila la lenta i ràpida transformació de tot el que la intriga, com el ritme, l’escriptura, l’empremta i la màquina.
Meriam va començar la seva recerca refinant el seu coneixement en servir a persones cegues perquè els ensenyin art i, més específicament, a dibuixar composicions utilitzant la seva pròpia escriptura en braille, com una missió de Prometeu, robant el secret del foc dels Déus per donar-lo als humans.
La seva curiositat cap dels “Secrets Divins”, com ella els anomena, especialment cap a la màquina, va començar des de la seva infància: una curiositat que arrossega des de petita quan, per temes cardíacs, es posa a si mateixa en la màquina d’electrocardiograma ECG en els seus controls habituals. Una experiència atestada per cada imatge que omple un fitxer metge que guarda des de fa vint anys. Records que la van portar a fer preguntes sobre la màquina i la imatge, com: ¿és la màquina que dibuixa aquestes empremtes o el seu cor? Així aconsegueix un encanteri de poesia visual, el seu propi llenguatge gràfic que experimenta amb trets i sons a la recerca d’un entorn que sembla ser creat en proporció i en unitat, l’escriptura no contradiu el gest ni el llenguatge de l’ECG.
Interessada en tot el que ve dels començaments, en els moments en què la lògica, el procés i el llenguatge que estan a l’inici de l’estructuració, la pràctica de Meriam s’impregna de la semiologia i l’evolució de les noves tecnologies, diverses tècniques visuals i diferents terrenys experimentals (vídeo experimental, pintura, instal·lacions videogràfiques, escriptura i sons) que la guien i guanyen en l’experimentació de dispositius i la introspecció de la imatge. Seguint la seva recerca, Meriam va optar per romandre més a prop del llenguatge en basar-se aquesta vegada en l’experiència de la música, inscrivint així la seva problemàtica, la qual tractarà en el projecte de la residència; l’evolució de la partitura de la música clàssica a l’electrònica.
En l’actualitat, Meriam Ben Amor està començant una investigació doctoral sobre el mercat de l’art digital mentre continua explorant la seva carrera exhibint col·lectivament en el “Bchira Art Centre”, el “Museu Arqueològic de Susa” o la galeria “ElBirou”, i desenvolupant el seu propi enfocament artístic en residències com el “Centre d’Arts Vives” de Radès (Tunísia).
La seva pràctica artística parteix d’allò lúdic com a eina per a la investigació i aproximació a l’entorn més immediat. Treballa a partir de la creació de situacions absurdes per tal de descodificar les construccions psicològiques i socials establertes. L’interessa dinamitar les relacions que hi ha entre cos, espai i objecte des d’allò desconcertant i inusual, fent ús de les interfícies com a espai d’interacció. L’atrau l’error, el fracàs, l’accident, el soroll i la distorsió, en tant que accentua la manera en què entenem ‘la realitat’.
Tant en l’acció/performance o en les instal·lacions interactives amb les quals treballa, tenen un component de temps real i viu que entenent el públic no com un objecte sinó com un subjecte essencial que esdevé partícip de l’acció. La incertesa i la improvisació del moment fa que pugui descompondre, mutar i adaptar-se davant les reaccions produïdes a les propostes plantejades. Tot i que sovint utilitza la instal·lació, l’acció i el vídeo, la seva pràctica es desplega en diversos formats, tenint en compte el context de cada projecte.
