Paratext #26 per Caterina Almirall

Paratext n#26
23 de Maig 2018
Per Caterina Almirall

Maria Norholm (residència internacional)
Aleix Plademunt
(beca d’intercanvi ADM-Ciutat de Mèxic, i Hangar)

Viatjo amb l’autobús de la línia set durant almenys 45 minuts. Està abarrotat, i a dins de l’autobús fa una mica de fred, tot i que fora fa calor. Una senyora esternuda a la meva esquena. Els microbis s’escampen per tot l’espai i es barregen amb altres microbis i substàncies que ja eren allà. Puja un grup de nois i noies que em semblen enormes, dos d’ells s’abracen per estalviar espai i per trobar un punt d’estabilitat i evitar caure sobre la senyora que ha esternudat al meu clatell. Aquesta sopa de micro i macro microbis viatja per la ciutat a la velocitat del trànsit de mitja tarda.

Baixo de l’autobús avall de la Diagonal, creuo un parc, hi ha un grup de persones que fan ioga sobre un gran plàstic transparent que han estès al terra, suposo que per no embrutar-se el cul. M’imagino totes aquelles natges enganxifoses suant i adherint-se al plàstic. Son gairebé les set de la tarda i el sol brilla, els dies encara s’allargaran durant el proper mes fins a al solstici, quan el sol arribi al punt més alt del cel i celebrem amb foc la nit més curta de l’any.

Ens asseiem en una sala fosca que em fa una mica de claustrofòbia, tinc com la sensació de perdre la noció del temps. La Maria ens parla, ens parla a nosaltres?, a través de la relació que té amb una ciutat que li és estranya. Seu en un banc i ocupa un espai. Menja, camina, neda, transita, observa. Mesura les distàncies amb paraules, també amb gestos i amb braçades. Mesura les distàncies amb les paraules que escriu en la correspondència que manté amb algú que no som nosaltres, però que ara ens llegeix, i que serveixen, a poc a poc i en el silenci d’aquesta sala fosca, per contar. Les paraules mesuren les distàncies entre la Maria i la seva correspondència i també entre la Maria i nosaltres. ¿Perquè no menjar-se la part blanca de la taronja? Aquella que queda entre la pell i la carn. Aquesta part blanca és la distància entre allò comestible i el que no és comestible.

Les cartes mesuren una altra distància, conten el pas del temps, conten els dies. Avui és dimecres, i aquesta carta ve de tres dimecres endarrere, el dia que el calendari senyalava l’aniversari d’algú que havia de rebre aquesta carta. L’aniversari també és una manera de senyalar una distància: del naixement, o de la mort, o la distància entre tu i jo. Les cartes son, sens dubte, una manera de contar, d’organitzar, d’observar també.

Una fulla d’una planta representa a tota una espècie. La fulla representant està seca i exposada, en un lateral de la sala en un petit herbari rudimentari amb plantes conegudes, una fulla de nesprer i dent de lleó. Aquesta fulla ens parla de com la mort pot representar el que està viu i barrejar-se amb ell. A la sortida parlarem de com la ciència estudia els models, perquè els individus són massa complexos.

L’Aleix comença a parlar, diu que, el seu projecte tracta de connectar tots els elements, fins que esgoti les possibilitats de combinacions entre els 118 elements de la taula periòdica. Me’n recordo d’en Mendeléyev, un científic que va proposar nous elements per la taula que ell mai va arribar a “veure”, però que malgrat tot, sabia que eren allà. Anys després, ell ja mort, es va provar que tenia raó. Moltes coses no les veiem, però de vegades les necessitem per explicar el món. En Aleix ens explica que els científics diuen que només podem conèixer un 5% de la matèria de l’Univers, i que d’aquest 5% només un 0’05% es troba a la Terra. Crec que això és el que fan els científics, i també els artistes: imaginar la resta.

Mentre parla amb precisió d’alguns detalls, no en recorda d’altres, especialment les dates dels esdeveniments. L’ordre d’una banda implica el desordre en un altre lloc. Comença pel Big Bang, diu que l’energia que es va generar en aquest moment germinal es pot veure a través de la sensibilitat d’un televisor de tub catòdic. No sé si ho he entès del tot, ens ensenya una imatge de la pantalla del televisor sensible. Ens parla de videojocs i de les mines de coltan del Congo, mentre ens ensenya una fotografia molt gran que a mi em sembla un rasca-cels molt modern, però que és una consola de la marca Sony.

Penso que només reconeixem allò que ja coneixíem prèviament, això és el que vol dir reconèixer: que la nostra percepció del món és limitada pel que ja sabem d’ell. Explicar les coses d’una altra manera, amb altres veus, o des d’un altre lloc és un exercici que pot generar un desplaçament o un canvi en la percepció de les coses. No cal “fer parlar” a les imatges, les imatges no parlen, diuen coses, però des d’un altre lloc del llenguatge que no és oral ni lineal. Les imatges fan el que nosaltres no podem fer aquí: explicar les coses sense un ordre.

Del coltan arribem a Leopold II, o potser el viatge era a la inversa: les guerres per l’extracció de minerals del cor de la terra i el neoliberalisme que les alimenta, són en conseqüència de la violència que aquest home sanguinari, que en la imatge apareix muntant un cavall de bronze, va perpetrar al s. XIX en apropiar-se per la força d’una terra que no era seva i va esclavitzar les persones que vivien allí. La gent mor i la terra es mou.

La història de la vida a la terra és -en part- una història de les relacions materials, així, per parlar de la taula periòdica dels elements parlem de colonització, explotació, i d’una determinada visió del planeta entès com a recurs: una relació en funció del que nosaltres podem obtenir. En un acte de correspondència, podríem pensar, en canvi, en com el món material es relaciona amb nosaltres, quina és la seva agència i quines altres històries pot contar. Podem pensar que tots els materials de la terra, en certa manera són, de fet, extraterrestres.

Així arribem a Mèxic, amb una imatge que diu l’Aleix que és la primera imatge que es va fer del planeta Terra des de l’espai exterior, tot i que el que es veu no és terra, sinó el reflex del sol a l’Oceà Pacífic. Una de les darreres imatges que veiem és la Pedra del Sol, el monòlit de basalt on hi ha representat el calendari solar asteca que ordenava el temps cíclic de la seva cosmologia: regia la sembra i la collita i indicava els sacrificis.

S’encenen els llums i la sala s’il·lumina poc a poc. Les nostres pupil·les es contrauen estimulades per la llum blavosa que fa desaparèixer les imatges de la pantalla i aparèixer les nostres cares. A fora encara hi ha una mica de sol que fa brillar l’oceà en algun lloc del planeta i enlluerna els extraterrestres. Torno cap a l’autobús de la línia set, i es tanca un cercle que ha durat una mica més d’una hora, o potser milers, fins i tot milions d’anys.

Categories: Bloc Paratext |

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies