Paratext #30 per Irina Mutt

Paratext n#30
24 de octubre 2018

per Irina Mutt

Anna Irinia Russell (Residència curta durada)
Lucía Egaña Rojas (Residència llarga durada)
Tere Recarens (Beca intercanvi Kooshk Residency i Hangar)

Moltes vegades començo textos justificant per què els escric.
Com quan escrius sobre un projecte en un dossier perquè et donin diners, residències, opcions. Sovint comences per justificar el projecte en si, a donar explicacions de per què és interessant i mereix atenció, diners.
Aquest text es deu al Paratext num. 30 amb Tere Recarens, Anna Irina Russel i Lucía Egaña a Hangar. M’agraden les tres artistes, m’interessen els projectes residents i a més necessito diners: escric.

Potser un text podria funcionar com els miralls col·locats estratègicament per reflectir raigs del sol i enviar senyals o dirigir la llum a un hort. Aquests reflexos i senyals lluminosos de què va parlar Anna Irina Russell.
Escriure com a sistema per enviar senyals, centelleigs que indiquen una posició, però també poden indicar perill. Els llums d’un far, a part de guiar adverteixen d’una possible hòstia contra l’escull.

Escriure podria ser també sistema per trobar forats i omplir-los. Per desbordar centres, teixir relacions i trobades. Tot text l’escriu un cos: què poden els cossos, contra què xoquen els cossos. Això també afecta l’escriptura.
Lucía Egaña va utilitzar el format ted talk en una versió DIY, més punki i precari, però també menys impostat que els Ted talk oficials. Mateixa posada en escena i ritme que un Ted Talk, però per parlar de forats i descosits, de projectes que et deixen sense temps, amigues que són col·laboradores o col·laboracions que esdevenen amistat. Quan se situen i posicionen els projectes, sol passar: els acabes fent amb gent que et cau bé, amb qui tens alguna cosa en comú. Encara que siguin aliances efímeres, unides per cordes soltes i fines.

La presentació de la Tere Recarens semblava apuntar al teixit, tèxtils, històries, o teixir històries en els tèxtils. Les històries personals i polítiques portades com pells, com robes que expliquen orígens i perdudes, lluites i derrotes. A estones alguna cosa va bé, les històries també parlen d’amor i festins abundants, de dies feliços i d’esperança.
Escriure podria ser pell, contacte, el que intentes explicar i no pots.

A Hangar formo part de la Comissió, és a dir, participo en molts jurats. Aquest mini poder estrany, d’haver de decidir a qui li donen la pasta, l’estudi, el projecte.
Òbviament s’aprèn de veure dossiers i projectes d’artistes. Però està la part en la qual dius que no a algú. Dir que no a gent que et cau bé i fins i tot t’agrada el que fan. Trobar-te a tot el món en una inauguració.
Com a contrapès, hi ha l’altre costat; el d’aplicar una mateixa a convocatòries, residències i beques. Quan cau una ratxa de nos. Quan van dos, tres, quatre de seguides. Això sempre fa cosa dir-ho en públic perquè per més bon rotllo que tinguem, per més afectes i cures dels que parlem, en art hi ha molt capacitisme. I si estàs fotuda perds punts. Cal ser visible, fer coses, moure, connectar, aplicar, provar, arriscar.
No es parla de les hòsties que una es fot pel camí, en tot cas es poetitzen a través de cites de Becket, Derrida, Coca-cola o qui fos que va dir això de fail better. (Hi ha privilegis en el fracàs, també.)

Això és un intent de sintonitzar amb altres cossos-dispositiu. De cridar, de mesurar distàncies, desitjar proximitat. Però també de deixar sang i pell raspada a la vorada, assenyalar llocs amb caigudes; aquí hi ha perill, per aquí hi ha un forat, aquí et pots caure.

A la ratxa de nos se solapen sovint molts sis. Sí: col·laboro amb tu en això, sí: escric un text. És clar, fem una entrevista, quedem on et vagi bé a tu, et dono feedback, m’apunto, pas per la teva expo, pas per el teu estudi, sí.

Dir que sí a tot perquè tu no et pots permetre el no. Sigui per diners o per vincle emocional: sí a tot.

Començar la majoria d’emails demanant disculpes per enviar tard l’email i el text, la factura, el que sigui que havies d’enviar. Demanar disculpes per haver arribat tard, per no venir, per no poder.
Demanar disculpes per no tenir temps, mentre una s’oblida de donar-se temps a si mateixa.

No pretenc arrossegar els projectes d’Anna Irina, Lucía i Tere feia cap a una narrativa sobre el malestar, el fracàs o les males ratxes combinades amb falta de temps.
Té a veure més aviat amb aplicar certes estratègies que apareixien en els seus treballs. Fer les coses amb l’ajuda d’amigues, prendre de les experiències i converses amb elles, compartir balls, festes i banquets, tornar a elles en els moments de tremolors i flaquesa. Fer coses en què confies i et sents a gust, que al final, ostres, va bé això de tenir il·lusió en el que fas (que no necessàriament implica ser coherents i eficaces)
Tirar-se sense paracaigudes, ocupar espais, estavellar-se contra ells, omplir els seus buits.

Escriure en una mala ratxa, quan les coses estan tortes però cal seguir.
Escriure per exposar també les estones de merda, colectivizar-los i així deixar de tenir-los por.
Per carregar-se les zones de seguretat i poder. Per esquerdar i trencar la duresa i rigidesa des del que inestable, el tou i fràgil.

Categories: Bloc Paratext |

Us de cookies: Utilitzem cookies en aquest lloc web per millorar la usabilitat de usuaris. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies