Paratext #31 per Aldo Urbano

Paratext #31
14 de novembre de 2018
per Aldo Urbano

Iterations (residència Projecte Europeu)
Anas (beca intercanvi Baden Württemberg i Hangar)
Kenneth Dow (beca intercanvi Baden Württemberg i Hangar)
Sebastián Restrepo (beca intercanvi Taller 7 i Hangar)

Assisteixo a aquesta trobada per primera vegada amb una missió concreta: dec, amb l’estranya desfilada de màscares que passarà per davant meu, trobar-li algun sentit, descobrir el seu ordre secret. Recordo que quan era nen, abans d’anar-me’n a dormir, feia un repàs mental perquè res del que havia vist durant el dia quedés sense ser entès; si hagués de fer això com a adult probablement no arribaria mai a adormir-me. Però avui, avui hi anava en qualitat de “detectiu o bruixot” (com més tard diria Sebastià Restrepo), i em sentia sobtadament en l’obligació de comprendre de nou, que res quedés en la foscor, i aquesta mateixa actitud em distanciava i em feia un ésser estrany entre el públic; l’únic que estaria obligat, abans d’anar a dormir aquesta nit, a desentranyar el nus del que havia vist, o fins i tot l’únic que en aquell moment creia que pogués haver-hi un.

La cosa comença. Anas Kahal és un artista sirià que actualment resideix a Alemanya i està d’intercanvi a Hangar. Projecta imatges altament elementals i per això mateix críptiques, místiques sens dubte: una porta que s’obre i tanca en loop, després dos mars idèntics es trenen en una sola projecció, unint-se els seus onatges d’una forma perversa, com si un succés que hauria de ser un (el mar) es bifurqués en una dualitat incòmoda. Recordo també una poma molt encaixada en el pla, com si aquesta illa fos el símbol de la unitat de tot el que és, una cosa que ocupés tant que no pogués mossegar. M’entristeix estar projectant les meves obsessions en el que veig, analitzant tot des d’una espècie de numerologia en la qual crec llegir a cada nombre d’elements del compte d’una conspiració inabastable. Sé que són les meves obsessions, pot ser que no les seves, i per això espero que parli.

Anas comença a parlar. Sembla que no sap què dir, però després penso que potser en realitat no vol dir, es nega a parlar, potser en la creença supersticiosa que hi ha coses que es perverteixen si les expliques. Llavors penso en el públic com un psicòleg que vol que parlis, que no confia a mantenir el vel intacte; un particularment perspicaç, que no només adverteix el que es diu sinó també anota les omissions, aquelles zones fosques de les quals no es diu res. I en ell com a un d’aquests traumatitzats greus que s’aferren a les coses mundanes, a les rutines, a la superfície de la realitat perquè si bé en desenvolupar el pensament podria trobar la curació, també trobarà abans el terror. Anas és de Síria i el públic, com un psicòleg tractant de tirar un serrell visible, li fa la pregunta. Ell no vol convertir el conflicte del seu país en alguna cosa literal en el seu treball, diu que no vol usar-lo, cosa que em sembla molt potent, ja que llavors aquesta omissió serà el tema. Això em fa pensar en el llibre de Charlotte Beradt (The Third Reich of Dreams, 1966) en el qual es va dedicar a preguntar als alemanys que van viure sota el règim nazi sobre els seus somnis, amb subterfugis. Aquests ciutadans, que si bé intentaven portar una vida normal (aferrar-se a les coses mundanes com el nàufrag a la taula) i en molts casos afirmaven no tenir interès en la política, es veien sorpresos en somnis per missatges onírics d’alerta. Probablement com més se centra un en la superfície de les coses és quan més inassumible resulta el passat o més aterridor el futur. A les persones que estan de dol se’ls recomana centrar-se en els assumptes pràctics per no enfonsar-se mentre l’acceptació s’obre camí. En aquest sentit crec que Anas proposa que la salvació (la seva, la nostra) podria estar a refugiar-se en la superfície de les coses, resistir-se a elaborar el pensament; en passar a través de la porta estreta que ell projecta i que a cada moment s’obre i es tanca.

Keneth Dow és un artista d’origen alemany d’intercanvi a Hangar, i només començar afirma que “tenir preguntes és bo”. Diu que a la Xina es va fer una scooter en 33 dies, i aquesta dada tan capritxosa òbviament activa el meu sistema d’alerta numerològica: 33 és l’edat que tenia Crist en morir, i per als musulmans és l’edat que té tothom al cel . Començo a pensar que també abans la poma era una, i que el mar que hauria de ser un eren dos units per un espai on apareixia un tercer mar. Sobre el número 33 no comenta res més, i potser no tenia importància, així que són línies de pensament perdudes, com feixos de llum que es despleguen en direcció al no-res. Però hi ha alguna cosa en el seu treball de mitologia juvenil, i llavors recordo sense voler que Dennis Hopper tenia també 33 anys quan va rodar Easy Rider. Quan la meva deriva numerològica ha arribat la seva primera cúspide greu (i no serà l’última) reconnecto amb la realitat. Keneth Dow busca filmar aquelles imatges que es troben en els límits del que és filmable, el terreny del poètic on el màgic es torna natural com succeeix en les faules mitològiques; un terreny que pertany a la literatura i que m’entusiasma que intenti abordar des de la imatge fílmica. Simultàniament s’interessa, d’una manera una mica ferotge, per l’estructura de control extrem en què estem inserits per les xarxes socials, i parla del que va poder veure a la Xina mentre anava amb la seva moto fabricada en 33 dies. Acabo d’escriure això i penso que aquesta última frase té ja l’aparença d’una faula i que, atés el caràcter autobiogràfic de la seva feina, sí, probablement ja estigui narrant les seves experiències com si fos una faula, i tot el seu treball ressoni a mites que es repeteixen cíclicament en la nostra cultura. El següent artista parlarà molt d’aquest terreny mitològic en el qual ens movem, cecs.

Sebastià Restrepo és colombià i gaudeix d’una residència a Hangar des de fa uns mesos. És un ésser d’una desenfrenada imaginació mitològica, la qual cosa noto per la naturalitat amb la qual introdueix en el seu discurs paraules com “home llop”; i a més, a diferència de molts de la seva espècie, és omnívor, en el sentit que troba rastres de mites primigenis ancestrals en tota mena de detritus urbans, com ho mostra l’arxiu de centenars de fotografies que ha fet durant la seva estada. Escoltant-lo penso que quan viatja un troba el que ha anat a cercar: si és el cas, si a ell li interessava el mite del toro blanc d’Europa, aquí l’ha trobat resumit en uns calçotets d’una botiga de souvenirs. Ell també sembla sospitar que hi ha un nus que pot ser descobert, i veu traços de la seva presència tant en el vulgar com a l’elevat: parla de connexions latents, de “ser el que obre portes”, de convertir-se en “detectiu o bruixot”, buscant tot el temps els signes d’aquesta conspiració inabastable, de la qual tots vam participar en cada moment. Em recorda a algú que tractés d’obrir els ulls dins de la mar, per veure el que segles de naufragis hi han dipositat. D’altra banda, en Sebastià, les meves obsessions numerològiques troben la seva definitiva llera: per exemple, en la seva biografia el 15 de desembre es repeteix màgicament en successos greus. Pel que fa a la importància o no de certs dies i números, penso que fa poc va ser l'”estiuet de Sant Martí” (l’11 de novembre), i que vaig mirar al cel incrèdul que tot i el creixent caos climàtic aquest dia de tardor va ser invariablement assolellat.

Recordo com especialment il·luminadora una de les fotografies de l’arxiu de Sebastià en què un grafit deia “Kontra el feixisme, satanisme”. Em fa pensar en James Hillman a Pa i el malson, on proposa que el diable no és més que la figura del déu Pan, el sàtir del mite grec, demonitzat pel cristianisme i finalment expulsat de la nostra consciència. Pan és un dels déus als quals s’associen als malsons, les crisis epilèptiques i el pànic instintiu que esclata sense previ avís, i no obstant això també se li atribueixen poders curatius, així com se l’associa a determinats tipus de creativitat. En el món grec, aquesta part de la nostra naturalesa no era censurada i demonitzada, sinó inclosa en el codi mitològic i d’aquesta manera assimilada. Hillman proposa que una solució per a alguns dels mals que patim com a societat podria ser ressuscitar a aquest déu imprevisible i desmesurat, i és en aquest sentit que veig en aquest graffit una possible resposta.

Unit a això per la voluntat de recuperar formes de fer que han estat anul·lades per la nostra herència catòlica, la sessió la tanquen el col·lectiu Iterations, també en residència a Hangar, els quals comencen amb un ritual col·lectiu en el qual es fa un bingo amb paraules clau relatives a la seva investigació (singularities, joy, magic, porosity, etc.) i després, amb licors etiquetats amb aquestes paraules, preparen combinats amb els conceptes que cadascú escull, com antigues bruixes preparant pocions per transformar qui el prengui, sent el pacient qui decideix quin element és el que li falta. El seu projecte part de la col·lectivitat, i es nodreix de les tradicions femenines entorn de la màgia, bruixes o remeieres, ignorades per la ciència o demonitzades pel cristianisme.

Sembla que en certa manera hi ha hagut una progressió en tot el que ha anat passant, i en aquest punt el mite es trena amb la realitat d’una manera tan inextricable que torno a no veure-ho: per a la meva poció demano, ingenu, les paraules magic i transformation; mirada incrèdula de qui m’ho prepara, i tot seguit rebo un combinat que deu sumar uns 80 graus. Comprenc que calia equilibrar conceptes, que allò potser no calia demanar-ho tot junt; comprenc que agafar-me aquest beuratge efectivament em transformarà, i potser per vegada darrera. Abandono amb covardia la poderosa copa en un racó fosc, renunciant al més enllà que promet, transformació de transformacions, i me’n vaig content d’haver entès que efectivament la realitat tenia un nus que podria algun dia ser desentranyat, i trist que aquest segueixi sent invisible per a mi.